El Gabinet d’Assessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació ha penjat en la xarxa el seminari impartit per Adrià Castells Ferrando sobre «Configuració del model lingüístic de la CVMC». La iniciativa del seminari es fonamenta amb la idea següent:
La consolidació d’un model lingüístic és necessària per establir un consens pel que fa a les directrius lingüístiques que han de seguir els comunicadors. La problemàtica (estretament lligada al dialecte propi) a l’hora de prendre decisions pel que fa a la tria d’un model lingüístic no és exclusiva de les Illes Balears, sinó compartida entre tots els territoris de parla catalana. Conèixer les resolucions lingüístiques a les quals han arribat altres territoris, en aquest cas la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, al País Valencià, ens permetrà arribar a solucions paral·leles pel que fa a les nostres tries lingüístiques.
Al llarg de l’hora que dura el vídeo, Adrià Castells exposa una panoràmica sobre la gestió del material lingüístic del mitjà públic valencià, a partir del llibre d’estil de la corporació —que no han elaborat els lingüistes de l’ens—, tenint en compte les referències de l’Observatori de la Qualitat Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i les obres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i aportant la seua visió de l’activitat professional dels tècnics lingüístics en el medi audiovisual valencià, on destaca la idea i la necessitat que els mateixos departaments lingüístics dels mitjans haurien de fer recerca i reflexió sobre els models de llengua que vehiculen.
A continuació transcrivim algunes de les reflexions exposades en el seminari:
Els mitjans de comunicació valencians, pel que fa a lèxic, han deixat de ser una font de creació del novetats lèxiques. Aquest és un punt important, sobretot pel que fa a la programació infantil. Ja no generem paraules noves, o ja no tenim, en este cas, la potestat de generar estes paraules noves, perquè tot està acaparat, en este cas, pels continguts dels canals temàtics en castellà i en anglés. Els programes infantils, que haurien de ser la porta d’entrada de les expressions lèxiques recuperades, aquells que van més enllà del model de llengua escolar, doncs, ja no creen, ja no està creant llengua a partir de la programació infantil, perquè els préstecs, els neologismes, doncs, ja ens arriben i es creen en altres llengües. Això no passava abans. […]
En una consulta que vaig fer, recorde ara mateix, a un grup d’assessors lingüístics (traductors, ajustadors, subtituladors…), de lingüistes externs, que treballen en les productores externes, vaig poder comprovar que el terreny més procel·lós, el terreny que més inseguretats causava, sobre el qual els professionals se sentien més insegurs, és el de la llengua més popular i el de la llengua col·loquial, i és el del lèxic col·loquial i és el de les estructures, podem dir, més genuïnes. […] Les respostes van permetre aventurar una primera conclusió, i és que la llengua viva, les formes col·loquials que sentim cada dia els parlants habituals de la llengua, i en les mateixes situacions de comunicació que els formats audiovisuals busquen reproduir (a la ficció, a l’entreteniment…) no forma part de les grans obres lexicogràfiques ni de cap compendi alternatiu i paral·lel que reculla solucions menys formals o que aporten naturalitat i autenticitat, però que siguen consensuades, que siguen correctes, que siguen acceptades socialment. I entre els assessors lingüístics el que funciona finalment és el «diccionarisme», que és inclement. […]
La recuperació de les formes d’expressió tradicionals, altrament, necessària, doncs, té també una conseqüència no desitjada si no es fa de manera estratègica i amb uns objectius clars. La projecció en els continguts d’una visió antropològica com a base de la recuperació d’un context social portador d’uns valors neorurals és altament alienadora. El problema no és el discurs de la tradició, és més aïna la transversalitat de l’essencialisme com a aparador únic de la manifestació cultural pròpia, i això es recull a través de les tries lingüístiques. El resultat pot esdevenir, com he dit adés, pervers. El tradicionalisme, amb la bona intenció de recuperar formes idealitzades del passat, acaba desplaçant els parlants actuals no només de l’ús de la llengua, sinó també de les representacions culturals i simbòliques que vehicula, perquè demana un grau elevat de pertinença i d’integració que va més enllà de les funcions comunicatives de la llengua. Hem de recordar que la funció bàsica d’una llengua no és la simbòlica, i la funció bàsica de la llengua en els mitjans de comunicació no és la simbòlica, sinó la funcional, l’operativa. […]
Si el que volem és incorporar els parlants a l’ús habitual de la llengua, i en totes les circumstàncies de comunicació, per una banda haurem de ser més flexibles i acceptar algunes modificacions en el tractament del codi, però no només en el tractament del codi, sinó també en el codi de les representacions simbòliques dels discursos mediàtics que es vehiculen en valencià, com ara la relació entre l’ús social de la llengua i la paròdia constant, l’humor barroer, en què hem construït molts continguts. Eixa relació directa, eixa connexió conscient entre la llengua i els discursos més essencialistes, més humorístics, més folkloritzants tenen efectes també sobre el model lingüístic que nosaltres hem triat. L’objectiu bàsic seria que el model de llengua consensuat no afectara els continguts mediàtics. […] Però igualment és fer veure que els continguts que s’expressen en valencià no han d’afectar el prestigi públic de la llengua. […]
L’article «La nova Llei del dret de defensa permet usar el català en jutjats de tot l’Estat» (Diari La Veu del País Valencià, 22.11.2024), informa de la tasca feta per la Plataforma per la Llengua en la redacció de la Llei 5/2024, del dret de defensa, que entrarà en vigor el dia 4 de desembre. Gràcies a esta faena, la lletra d de l’article 10 i l’article 11 inclouen el dret a l’ús de les llengües oficials davant l’administració de justícia:
