Un grup de tècnics lingüístics van publicar en abril un article, «A cada bugada perdem un llençol… i ja en van quatre» (Nosaltres La Veu, 24.04.2024) on reivindiquen la seua faena i l’activitat que s’ha dut a terme des de fa dècades per a la consolidar «la recuperació de l’oficialitat del valencià en l’espai administratiu i en la resta d’àmbits formals». A més, aporten unes quantes reflexions sobre política lingüística actual del govern del Partit Popular i Vox, tant en la seua expressió pública com en la instrumentalització dels criteris lingüístics (els nous del 2024) o la devaluació de la tasca fet pels tècnics lingüístics des de fa dècades. Una frase aclaridora que hauria de ser un referent per a resoldre dubtes i preferències:
L’avantatge d’una llengua és la seua versatilitat, la possibilitat de recórrer a les distintes opcions formals del codi segons els distints registres.
Fa vora vint anys, la presidenta aleshores de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (cdlpv) va publicar un article, «El nom de la llengua i la rendibilitat política» (Levante, 20.11.2004), en termes semblants. Comparant els dos articles es pot observar que s’ha avançat un poc en algunes qüestions superficials (l’onomàstica, l’extensió de l’ús escrit en l’administració…) però que persistixen les deficiències de fons, ja que les dos legislatures del Botànic (2015-2023) van tornar a la vella infraplanificació lingüística —segons el terme usat per Miquel Àngel Pradilla (2007): «La política lingüística contemporània o la deriva substitutòria de l'”idioma valencià”»— del anys huitanta i noranta dels governs socialistes, ara que sabem com han acabat les ficcions i representacions amb què mos van entretindre de tant en tant (veg. «L’ús del valencià en l’Administració de la Generalitat Valenciana» de Ferran Bargues Estellés). O possiblement encara de manera més maldestra, tal com mostrava un article del sindicat stas, «La privatització de la llengua», fa cosa d’un any.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
