Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.
Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):
Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français
[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]
No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
