Podem llegir en el butlletí de la Scaterm l’article de Francesc Esteve «Els mediadors poden fer mediacions sense mediar immediatament? (In mediando stat virtus)», que dedica a motivar l’acceptació en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans del verb mediar:
Vist tot això, podem concloure que l’ús de mediar és difícilment objectable, fins i tot des del punt de vista lingüístic: primer, perquè tenim totes les categories lèxiques (mediació, mediador, mediat i mediatament) amb un altíssim ús i amb ple reconeixement normatiu i només falta el verb per a completar la sèrie. Segon, perquè no hi ha una alternativa clara per a aquesta casella buida: mitjançar o fer (una) mediació no poden cobrir com a verbs sinó esporàdicament allò que mediació i mediador expressen com a noms. I tercer, perquè els usos generalitzats en bioquímica i biomedicina reclamen una solució viable: mediar, emprat al més sovint en la forma de participi mediat -ada (per + l’agent), té una amplitud inqüestionable i el trobem utilitzat arreu i en obres de rigor científic i lingüístic.
L’article documenta l’ús del verb i acumula documentació diversa que demostren que l’IEC l’haurà d’incloure dins del seu diccionari. Per tal de completar l’article, cal matisar un poc l’afirmació que «la normativa no admet un previsible verb mediar que completaria la sèrie» (la sèrie lèxica que forma amb mediació, mediador -ra, mediat, mediatament). La versió 2.0 del programa Salt aporta a la normativa l’entrada següent:
mediar v. intr. Intercedir, actuar de mediador. Li han demanat que medie entre les dos parts.
Per tant, ja fa temps que el verb mediar, a més d’usual i, pel que sembla, necessari, és normatiu.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
