L’arrelament lingüístic

Segons Miquel Noguer en el El País («Cataluña exige catalán y castellano a los inmigrantes», 21.03.2012):

Els immigrants que residixen a Catalunya i que vullguen obtindre el certificat d’arrelament, legalitzar la seua situació o demanar la reagrupació familiar, hauran d’acreditar un coneixement mínim de català i de castellà. Així ho han pactat la Generalitat i les dos associacions de municipis, institucions que demanaven l’establiment d’uns criteris comuns en la concessió d’estos certificats no només en l’àmbit lingüístic, sinó també pel que fa a habitatge i el treball. Estos certificats són obligatoris per a iniciar els tràmits davant el Ministeri d’Interior, però no són vinculants.

El titular, com és habitual, carrega les tintes amb l’«exige», però la lectura de l’article aclarix que la qüestió lingüística serà «un dels elements a tindre en compte» i que n’hi haurà prou havent fet vint hores d’un curs de la llengua que no es conega.

La marca del gènere

La companya Immaculada Navarro, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, ha tingut temps i ànim per a intervindre (Levante, «Alcaldessa, fornera, jutgessa, peona, música, fontanera…», 07.03.2012) també esta vegada en la polèmica que han iniciat en castellà Ignacio Bosque i la rae amb una extensa i curiosa anàlisi d’algunes guies contra el sexisme en el llenguatge, entre les quals, una de la Generalitat valenciana. L’article d’Imma Navarro conclou amb un petit detall que sembla que no aprecien igual «els acadèmics»:

Tenim les lleis, tenim les paraules, tenim els recursos lingüístics, tenim les acadèmies i tenim els arguments per fer un llenguatge inclusiu, democràtic i respectuós per a totes i per a tots, però falta convicció i determinació en les institucions acadèmiques, on la quota de representació masculina encara supera amb escreix la femenina.

En fi, convindria reflexionar sobre un fet: si bé el gènere gramatical no és «sexista», ¿per què encara són els termes «masculí» i «femení» els que designen els dos gèneres gramaticals? Al remat, si no fem servir altres termes «gens» sexistes com ara proses o rimes masculines i femenines, podríem revisar el nom dels gèneres gramaticals per a mantindre’ls dins d’un camp més lingüístic i gramatical. Llavors, començaria a tindre un poc més de sentit que, per exemple, el «gènere el» («el» per l’article; l’altre gènere seria «la») fóra realment el d’ús genèric o «no marcat». Les paraules es podrien classificar d’acord amb una marca gramatical i verdaderament no «sexista». Seria un primer pas, perquè, és clar, això no evitaria haver de tractar el sexisme —i sobretot el masclisme— en la societat i en els seus usos lingüístics.