L’últim número de la Revista de Llengua i Dret publica una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l’autor d’un article sobre la traducció al català de València de la Constitució de la Unió Europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, en el seu article «Demagogia y vergüenza lingüísticas» (La Vanguardia, 22.01.2005), confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell intenta aclarir, entre altres coses, que no té cap confusió en eixe àmbit. En eixe àmbit…:
Em ratifico en la convicció que amb la versió que es va fer del Tractat hom pugui titllar la llengua catalana de patuès, en el sentit literal de ‘parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària’. M’hi ratifico i afegeixo que diversos coŀlegues meus d’aquí i d’Europa em digueren que aquesta és la impressió que els va fer el document en valencià.
En canvi, un «coŀlega» com Ovidi Carbonell Cortés —professor de traducció a la Universitat de Salamanca— indicava en «(Re)producció, traducció i manipulació. Qüestions d’identitat i localització en un context valencià» [pdf]:
El cas més notori d’utilització de la traducció com a instrument d’homogeneïtzació lingüística és potser la traducció valenciana de la Constitució Europea, assumida com a pròpia també per la Generalitat de Catalunya —i testimoni, doncs, de la unitat de la llengua en el registre formal i en el camp jurídic. En aquest cas tenim una familiarització absoluta: el text es converteix en un objecte propi, en part d’un únic sistema cultural i lingüístic, si bé políticament disgregat.
L’article de rèplica de Martí i Castell, a pesar que diu que pretén «denunciar la demagògia vergonyosa» que es desprenia del fet que la versió «valenciana» de la constitució europea fóra repartida al País Valencià només en espanyol —i podeu valorar si als valencians cal que ens peguen els calbots a parells: els dirigents polítics d’ací i els acadèmics d’allà—, acaba amb una frase molt expressiva:
Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d’aleshores ençà hem obert molt la mà…
