La companya de la Generalitat valenciana Imma Navarro Tomàs ha publicat (Levante, 09.07.2010) un altre article sobre el sexisme en el llenguatge. El reproduïm tot seguit:
L’ambigüitat consubstancial i l’avl
El gènere de les paraules és una categoria gramatical: masculí i femení. El sexe és una categoria biològica. No sempre hi ha correlat entre gènere i sexe. Hi ha paraules femenines per a homes i dones: les persones, i paraules masculines per a homes i dones: els individus. Així ho explica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) al Manual de documentació administrativa.
Quan diem: «Els professors fan vaga contra el nou model lingüístic del Consell», entenem que professors vol dir professors i professores. Segons l’avl, aquesta doble vida del masculí per a designar homes i dones queda justificada sota el nom de masculí genèric, o, eufemísticament, terme no marcat. Aquests termes no marcats s’escriuen sempre en masculí (professors), però cada vegada tenen menys de no marcats i més de marcats. En una societat on la dona forma part de tot, cada dia costa més creure’ns el gènere no marcat, el masculí, com a representant de totes i tots. Aquest gènere no marcat es justifica sota l’excusa de l’economia del llenguatge i per evitar construccions complicades i gramaticalment incorrectes, segons l’avl i el nostre Consell Jurídic Consultiu.
Si diem: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professors de tota la Comunitat», tenim una frase esbiaixada perquè deixa fora les professores, amb presència majoritària al coŀlectiu docent. Gramaticalment no passa res si dius: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professores i professors de tota la Comunitat». Aquesta frase no és complicada, ni agramatical, ni cara. La frase és clara, gramaticalment correcta, assequible i totalment representativa.
L’avl diu: «Habitualment, el gènere masculí funciona com a terme no marcat». Però dir «habitualment» no és raó suficient per consolidar el masculí com a genèric. L’avl afig: «Evidentment, l’ús del masculí amb valor genèric pot ocasionar en certs contexts problemes d’ambigüitat; però l’ambigüitat és consubstancial a la llengua, i no es pot desfigurar la realitat amb la presumpta intenció d’anuŀlar l’ambigüitat». Que una institució normativa, com l’avl, afirme que l’ambigüitat és consubstancial a la llengua resulta, com a mínim, preocupant.La llengua és dúctil i maŀleable (Eulàlia Lledó) i disposa de mecanismes i recursos lingüístics per ser clara i concisa, sense ambigüitats. L’ambigüitat no està en la llengua, està en les persones. I la realitat no es desfigura sola, la desfiguren les persones. Dir professors i professores ni és ambigu ni desfigura la realitat. L’ambigüitat d’una llengua apareix quan li retalles recursos lingüístics, capacitat i varietat expressiva, quan promociones unes paraules i amagues i proscrius unes altres, quan fas que els seus usuaris i les seues usuàries estiguem en un procés permanent d’autocorrecció i d’autocensura, quan la converteixes en una mercaderia electoralista i la fas créixer constrenyida.
Aquesta ambigüitat desorienta i desfigura la realitat. I una llengua no pot créixer forta i sana dins d’una realitat desfigurada i desorientada. Aquesta desfiguració ve de l’ambigüitat, sí, però no d’una ambigüitat consubstancial, sinó calculada.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
