Ens oferixen els mitjans i les recerques sociolingüístiques dos formes d’enfrontar-se a la realitat de l’ús lingüístic. D’una banda (Avui, 01.04.2011):
El català, més atractiu
El 35 % de població aprèn el català a casa, però el 39,4 % l’assumeix com a llengua pròpia
El 95 % assegura que entén l’idioma del país, però només el 77 % el parla i el 60 % l’escriu, segons el Baròmetre de la Comunicació
El català guanya punts. Un exemple: el 35 % de la població té el català com a llengua inicial —que és la que s’aprèn a casa de petit—, però el 39,4 % la trien com a llengua amb la qual s’identifiquen —és la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?. Aquesta diferència, tot i ser petita, evidencia un cert creixement de l’ús de la llengua catalana i es pot entendre com que guanya capacitat d’atracció. Així ho indiquen les conclusions de l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura a partir de 33.000 entrevistes personals.
[…]
Al costat dels elements optimistes que van voler destacar els promotors de l’estudi —sobretot que el català presenta més atracció que el castellà com a llengua d’identificació—, també és cert que es fa palesa encara una gran diferència si es comparen les competències lingüístiques en català i en castellà: el 95 % de la població entén el català; el 77,5 %, el parla, i el 60,6 %, l’escriu; mentre que el 99,9 % entén el castellà; el 99,8 %, el parla, i el 99 %, l’escriu. És a dir, que encara queda molt de camí per córrer.
[…]
D’una altra banda, una visió diferent (Avui, 28.03.2011):
El números desafinen
L’estudi ‘El català, al carrer’, de J.M. Aymà, avalua l’ús oral actual del català
[…]
La conclusió d’Aymà és molt concreta: «Mana el medi ambient lingüístic i l’hem d’enfortir entre tots. No el podem crear fàcilment, però ho hem d’intentar; si un immigrant arriba a un poble en què el 95 % del que es parla és català, aviat s’adonarà, per exemple, que adéu ho diem per acomiadar-nos i en poc temps entendrà el català i l’anirà utilitzant sense conflictes». Això és evident, però molts catalanoparlants passem al castellà amb un trist automatisme i, per tant, que el català no mori depèn d’un esforç coŀlectiu, com demostra aquest estudi impecable de Josep Aymà.
De fet, Aymà és crítica amb l’informe elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (Vilaweb, 03.04.2011):
Recuperar l’ús del català al carrer
El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona la metodologia de l’estudi que acaba de presentar el Baròmetre de la Comunicació sobre l’ús del català
[…]
El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona a VilaWeb el mètode que fan servir aquesta mena d’enquestes: «Anem en una línia equivocada perquè el treball basat en enquestes tendeix a sobrevalorar l’individu i les dades que proporciona són, doncs, potencialitats més que no pas fets. Aquestes dades indiquen un grau d’optimisme respecte del català, i això vol dir que hi ha un cert grau de confiança. Però això no és un fet, és una actitud. S’hauria d’aplicar una metodologia que demostrés la realitat estricta per a superar les potencialitats.»
[…]
Aymà surt al carrer cada sis mesos, sempre per les mateixes dates: la segona quinzena de març, un dimecres i el divendres següent, i a final d’octubre, també un dimecres i un divendres. Recorre algunes parts de Ciutat Vella, de l’Eixample i del barri de Gràcia (són barris interclassistes, no són barris extrems, permeten una certa globalitat), i també fa el trajecte de la línia vermella i de la línia verda. «Sempre em poso als mateixos punts, carrers, a les mateixes hores. M’acosto discretament a la gent i escolto si parlen en català o en castellà. Les altres llengües no les compto. Cada dia que surto acabo comptant la parla d’unes dues-centes persones (em baso en la teoria dels grans nombres). Un dia hi passo unes vuit hores i l’altre dia unes sis. He comprovat, curiosament, que el divendres sempre se sent més castellà que no el dimecres. Jo no tinc l’explicació d’aquest fet, però la meva hipòtesi és que se sent més castellà perquè el divendres a la tarda ja hi ha gent que fa festa i baixa de l’àrea metropolitana al centre de la ciutat.»
[…]
