Vivim uns moments d’alegre rebombori lingüístic… Bé, com quasi sempre. En el diari El País Ángel López García es pregunta si «¿Es pot falar euskaraz en el Senado?» (24.06.2010). Uns fragments:
No és molt demanar que els nostres senadors unilingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües d’Espanya, almenys les romàniques, una cosa que milions d’immigrants van aconseguir en un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a altra cosa. […]
No estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tota Espanya: això tal vegada fóra just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de bons propòsits. El que sí que crec que podria aconsegui-se en un parell de generacions és que la presència del català/valencià i del gallec en els mitjans de comunicació i d’estes dues llengües juntament amb l’èuscar en l’ensenyament de tota Espanya s’anara incrementant progressivament fins a assolir que quan un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els espanyols els entenguen sense més, que l’èuscar torne a ser el símbol de l’especificitat peninsular, com reclamava Astarlos, i que els hispanoparlants de les comunitats bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del govern central.
D’altra banda, hi ha una altra referència important a tindre en compte al País Valencià, ara que la suposada crisi —que no afecta el Ferraris, Louis Vuitton i Patek Philippe dels dirigents polític del pp valencià— ha servit d’excusa per a eliminarm el doblatge al valencià (que no al castellà) en la Televisió Valenciana: han aprovat la llei del cinema a Catalunya que simplement pretén que el que és just i necessari siga normal quant a la possibilitats que els ciutadans pugam tindre cinema en la nostra llengua (a Catalunya; al País Valencià ha de ser en l’altra llengua).
Finalment, una informació quasi d’abast internacional, però que segurament es perdrà en l’anecdotari (El País, 04.07.2010), del qual extraiem algunes perles que barregen fracàs escolar, llengua, religió, nacionalitat i constitucionalitat:
Dos llengües autonòmiques més
En Ceuta, els musulmans comencen a pugnar per tal que l’àrab siga reconegut, i en Melilla ho fan per l’amazic amb l’ajuda d’erc
[…]Ceuta i Melilla són els dos únics llocs d’Espanya on l’educació no està transferida i el pes de l’ensenyament públic és aclaparador (79 % de l’alumnat), quasi un 12 % per damunt de la mitjana espanyola. Solament Castella-la Manxa supera eixe rècord. La mitat dels alumnes són musulmans, predominen fins i tot en infantil i primària, i no solen parlar castellà en les seues cases.
[…]«No ens plantegem tenir llengua optativa hui», va declarar al novembre, en el Congrés, el ministre Ángel Gabilondo. «Cal fomentar l’espanyol, respectant les altres llengües», va sentenciar. La seua predecessora, Mercedes Cabrera, dubtava fins i tot que fóra possible inserir en el sistema educatiu «una llengua de tradició oral mancada de cos gramatical».
[…]“No crec que es puga dir que l’amazic o l’àrab són llengües espanyoles», afirma Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Santiago de Composteŀla. «Són estrangeres encara que les parle una petita part de la població espanyola». «La seua hipotètica cooficialitat té molt difícil encaix constitucional». «El cas podria acabar en el Tribunal Constitucional», vaticina.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
