El diari El País (29.04.2010 i 03.05.2010) publica dos articles relacionats amb la gestió lingüística dels territoris i de les institucions:
«Senyories, l’Espanya real és plurilingüe»
El Senat accepta, amb l’oposició del pp, estudiar que es puguen parlar totes les llengües en el Ple
El nuc gordià de Bèlgica
La caiguda del govern de coalició i l’avançament de les eleccions obeïx al vell conflicte sobre bilingüisme en la circumscripció que envolta la capital
El segon article, a més, inclou un dels tradicionals malentesos sobre el que són o deixen de ser les llengües:
La Bèlgica que hui coneixem va nàixer en 1830 amb molts condicionaments i amb el pecat original d’optar pel francés de les elits nacionals (brusselencs, valons i flamencs) com a llengua oficial, en detriment del neerlandés, llavors un conjunt de dialectes de les zones més desfavorides del país.
El periodista (Ricardo Martínez de Rituerto) contraposa una llengua amb un ens que contenia dialectes, però que sembla que no fóra una llengua. A més, podem observar l’eufemisme optar. No és la primera vegada (dtl, 01.10.2007) que no acabem d’entendre de què parlen.
