Mes: setembre de 2008

El butlletí Noticias Jurídicas (núm. 430) conté un petit article de Jaime Arias Cayetano, «El lenguaje jurídico moderno en castellano: una introducción cualquiera», amb indicacions ben interessants pel que fa a la naturalesa del llenguatge jurídic i a la redacció dels documents legals. Extraiem (i traduïm) les conclusions de l’article:

• No facilites més informació que la necessària per a ser comprés. Cal saber en quin moment descobrir absolutament tot el que sabem i les armes que usem.
• Elimina tant com siga possible les proposicions de relatiu. Esta és una de les eines que pitjor s’usen en la redacció d’escrits. No tot el món sap entendre el significat d’una proposició de relatiu, i molt menys encara diferenciar els diferents usos d’un «que». Per això és convenient separar les proposicions amb punts, o punts i coma, i redactar-les d’una altra forma, per a evitar tant com siga possible la formació de llargues oracions amb proposicions de relatiu.
• Usa tant com siga possible oracions simples. Però vés espai amb la redacció telegràfica del tipus «A va fer tal cosa. B va patir un dany. El dany ascendeix a X». En exposicions acadèmiques eixa redacció pot ajudar, però sovint un escrit redactat d’eixa forma avorrix el jutjador i pot deixar alguns aspectes dels fets o dels fonaments jurídics sense explicar convenientment.
• Elimina tant com siga possible els gerundis. És un dels instruments més a l’abast per a un jurista. No obstant això, és també un dels nostres grans defectes. El gerundi és una forma no personal del verb, i la seua utilització indiscriminada resta espontaneïtat als texts, els convertix en papers infumables i pot resultar gramaticalment incorrecta en alguns casos. Si ho pensem, descobrirem que no és difícil substituir-lo per altres formulacions, i que, en fer-ho, els nostres escrits milloren en llegibilitat i guanyen en naturalitat. En definitiva, seran més «digeribles».
• Dedica tant com siga possible a cada idea un paràgraf diferent. No cal témer la multiplicació de paràgrafs, sempre que estos tinguen una justificació. I cada idea, o l’article a què ens referim, ha d’estar destacat, per exemple en negreta, perquè es comprenga d’una ullada l’organització del nostre escrit. Això ho farà més comprensible, i evitarà possibles barreges de fets o arguments. La claredat és sempre la nostra millor aliada.
• Tot el que digam ha de ser provat, en principi. Açò sembla clar com l’aigua, però si ens fixem bé vorem que no sempre ho fem. En efecte, moltes de les manifestacions que realitzem en un recurs o una demanda tenen suport només en el nostre coneixement, però no arribem a traslladar-li al jutge la mateixa certesa que nosaltres tenim. Per això és convenient saber on cal fer una pausa i detenir-se a provar el que diem, abans de continuar. En general, els fets bàsics en què recolze la nostra pretensió han de ser provats sense cap mena de dubte des del començament, o almenys cal proposar mitjans de prova que puguen acreditar els dits fetes.
• Inclou tot el que vullgues que sàpien els altres. Cal adonar-se que els altres només sabran, en general, allò que els contem. Per això cal procurar posar-se en el seu lloc i llegir el que hajam escrit com si no coneguérem el cas. Això ens ajudarà a descobrir si al text li falta informació o no. Recordeu: els altres (el jutge, en última instància) només lligen els nostres escrits, no la nostra ment.