El cidaj ens fa conéixer la informació següent:
RESOLUCIÓ de 31 de juliol de 2008, de la Conselleria de Cultura i Esport, per la qual es concedeixen els Premis d’Assaig de la Generalitat. [2008/9928]
En castellà ha guanyat Emilio José Sales Dasí amb un treball sobre Blasco Ibáñez. La modalitat en valencià ha tingut el resultat següent:
Deixar vacant la modalitat de valencià, per no concórrer sol·licituds a aquesta convocatòria.
Sam Dracir comenta en la revista El Temps (12.08.2008), «Google i la cultura catalana», l’acord de l’iec amb Google per a la digitalització dels fons de l’institut. Hi ha un però:
Que si no saps català, de res no et servirà tota aquesta informació. És per això que, malgrat la sensibilitat catalana derivada de la plataforma oberta que significa Google, si volem una cultura amb futur ens haurem de posar les piles (informàtiques). Qui sabrà que existim si no ens entenen?
En eixe sentit, convindria que els tècnics lingüístics valencians enviaren un suggeriment a la secretaria de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, a fi que incloguera totes les formes que puguera en el seu traductor automàtic. Actualment no reconeix (traduint a l’anglés) coses tan simples com l’accentuació occidental (interés), moltes formes incoatives (servixc) i altres variants (huit, hui, vore).
Cal tindre en compte que els blocs poden incorporar —per a aconseguir el que proposava Sam Dracir— la passarel·la proporcionada per la comunitat de blocs Bloctum, que utilitza el traductor de la Generalitat de Catalunya i permet fer versions a diverses llengües.
Hem tingut moltes ocasions de llegir rèpliques, contramanifests i fins i tot comentaris crítics ben documentats del Manifiesto contra la igualtat de drets lingüístics impulsat per Fernando Savater, Mario Vargas Llosa i Santiago Grisolía, però crec que encara podem afegir un detallat treball de Lluís de Yzaguirre i Maura que convé tindre com a referència i que podeu trobar a partir de l’anotació «Lluís de Yzaguirre: Análisis del manifiesto monolingüista» del bloc Raons que rimen de Víctor Pàmies.
El cidaj ens envia la informació seguent:
- RESOLUCIÓ de 21 de juliol de 2008 de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen ajudes econòmiques per al doblatge al valencià de produccions audiovisuals en 2008. [2008/9431] (docv núm. 5.819, d’01.08.2008)
– vegeu text- RESOLUCIÓ de 23 de juliol de 2008, de la Direcció General d’Administració Autonòmica, per la qual es convoca concurs de mèrits número 79/2008, per a la provisió d’un lloc de treball de naturalesa funcionarial, sector administració especial, grup A/B, cap de la Secció del Diari Oficial, a la Conselleria de Presidència. [2008/9600] (docv núm. 5.820, de 04.08.2008)
– vegeu text
Després de sentir la senyora diputada Rosa Díez al parlament espanyol (04.06.2008; You Tube: 02:47):
En la televisión pública catalana o en la televisión pública valenciana no hay ni una sola hora en castellano.
Tenim ara que González Pons diu:
González Pons assegura que hi ha comunitats autònomes on l’espanyol «està en perill»
València, 4 d’agost (Europa Press)
Podria semblar un agreujament de la situació en les comunitats on fins ara només es reconeixien els drets lingüístics dels castellanoparlants i eren discriminats la resta de ciutadans de l’estat, però, no, es referix a informacions d’una certa premsa sobre Catalunya o el País Basc.
Els tècnics lingüístics haurem de fer un reciclatge accelerat sobre estadística o política ficció, perquè com que cap d’estos polítics dóna dades concretes o reals, el rigor és propi d’un curset de fantasia platgera.
Tanmateix, pensant en el desenvolupament de la indústria cultural de l’ensenyament de llengües, si eixes declaracions «fal·laces» generen un interés «real» per aprendre català, no caldria més penitència per als polítics esmentats.
En qualsevol cas, per apamar una mica més els paràmetres d’estos discursos, hi ha l’opció de llegir «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística» de Kathryn A. Woolard (Revista de Llengua i Dret, 49):
S’entén que aquesta «comunitat» sempre es basa en la semblança i en el fet de compartir, en l’existència de creences i pràctiques comunes. Pratt fa la pregunta següent: com serien les nostres anàlisis si entenguéssim el llenguatge i la comunicació com a essencialment, prototípicament i normalment no associats a la semblança i la compartició, sinó a la navegació a través de les diferències? Jo preguntaria: com seria l’activisme català a l’entorn de la llengua en el segle xxi si prengués aquest posicionament? No estic segura de la resposta.
[…]Però si prenem com a precedents els casos de llengües hegemòniques que he presentat abans, veurem que un col·lapse de les angoixes de l’autenticitat és necessari si avui hi ha d’haver una expansió significativa del públic catalanoparlant. Podria ser que fóssim testimonis no simplement d’una pèrdua sinó més aviat d’un canvi en la base ideològica de l’autoritat lingüística?
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
