La justícia esmena de nou la Generalitat valenciana

Alfons Esteve ens envia la informació següent:

Dos nous pronunciaments judicials reconeixen el títol de Filologia Catalana i el nom català per a la llengua pròpia

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de 19 de juliol de 2006 que no reconeixia la titulació de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de professors d’ensenyament secundari.

A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».

La sentència núm. 558/08, de 10 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la quinzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la dissetena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

D’altra banda, també el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià ha dictat una interlocutòria de 25 de juny de 2008 que accepta les mesures cautelars que també les universitats de València i Alacant li demanaven respecte de les ordres de la Conselleria d’Educació de 15 d’abril de 2008, en les quals la Generalitat Valenciana torna a desobeir la justícia.

Per això, el Tribunal ordena a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana “que eximisca de la realització de la prova d’acreditació de coneixements de valencià els aspirants admesos a les esmentades proves que tinguen el títol de Filologia Catalana”.

Un fragment interessant de la interlocutòria diu:

[E]nfront del reiteradíssim criteri d’este tribunal, favorable a les pretensions que sostenen les universitats valencianes, no arribem a entendre —excepte òbviament per raons jurídiques que en esta seu no hem de valorar—l’entossudiment de la Generalitat al fer cas omís d’eixe criteri en les successives convocatòries docents.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}