Una colla d’intel·lectuals hispanoparlants han elaborat un manifest en defensa del castellà, defensa que consistix en impedir la igualtat de dret dels ciutadans que desitgen fer ús de qualsevol de les llengües oficials del seu país. En eixe sentit, tracten d’imposar una llengua que diuen comuna, obviant que ja fa segles que és imposada per les armes o mitjançant instruments legals —que no designarem, és clar, justícia— i que, simplement, eixa situació de privilegis dels castellanoparlants i de discriminació i marginació permanent dels altres parlants són els factors que els ha dut, com xiquets malcriats, a concloure que les altres llengües no servixen més que per a torcar botes, fent un paral·lelisme amb una expressió coneguda en societats racistes.
No faré ara la faena de traduir el manifest, que podeu localitzar en El País (23.06.2008), ni la notícia que van elaborar en el mateix diari, però són referències que els tècnics lingüístics han de tindre presents, és clar.
Només afegiré que, atesa la matraca permanent en les notícies d’eixe diari referides als milions de parlants de castellà, als èxits d’eixa llengua en la seua conquesta de tots els àmbits del món, notícies que no solen brillar pel rigor ni per la reflexió sobre si això és mínimament positiu per a la humanitat, tinc seriosos dubtes sobre l’honradesa intel·lectual de molts periodistes, més encara perquè els articles d’alguns altres professionals són una referència de tot el contrari, com ara la faena que fan Soledad Gallego-Díaz o Vidal-Beneyto. Curiosament, esta setmana Josep Ramoneda fa un toc ben expressiu sobre estes qüestions en el seu article «La negación del nacionalismo español».