Mes: febrer de 2008

La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques

Hernàndez, Pau-Joan

Vaig dir una vegada, en el curs d’unes jornades semblants a aquestes, que els traductors som la infanteria de línia de la creació literària. La imatge guerrera venia aleshores a tomb per tal com el tema de la meva comunicació era l’adaptació de la terminologia tàctica napoleònica en La bataille, la novel·la amb què Patrick Rambaud va guanyar el Goncourt. La imatge torna a venir a tomb avui, en aquesta taula, amb un sentit diferent: la situació laboral dels traductors fa que, tot sovint, ens sentim no tant com un grognard que creu que duu a la motxilla un bastó de mariscal, sinó més aviat com els pobres reclutes de les novel·les d’Erkmann i Chatrian: ens donen cinquanta cartutxos, armes que no sabem fer anar i botes que no són del nostre número i ens llancen a conquerir Europa. La cosa no conforta gaire, què voleu que us digui.

Fa uns mesos, la secció de traducció de l’aelc, encapçalada aleshores per Margarida Sugranyes, va iniciar unes converses amb altres associacions per tal de traçar un perfil de la situació laboral del traductor que ens permetés iniciar converses amb els editors. El resultat d’aquestes trobades va ser un document conjunt que constatava, al capdavall, que la nostra feina pateix d’un seguit de mancances en aspectes tan bàsics que, en principi, sembla gairebé inconcebible que pugui ser objecte de discussió o reivindicació. Passo a llegir-vos la introducció a aquest document conjunt.

«El traductor literari a Catalunya pot ser que tingui un perfil professional (edat, dedicació, experiència, etc.), una formació i unes motivacions molt variades —no disposem encara d’una enquesta sociològica ben feta d’aquest col·lectiu i aquesta és una de les feines que han de fer de les associacions professionals del país—, però això no justifica en cap cas la seva actual situació laboral que, de tan dolenta, no té comparació amb la dels seus col·legues europeus. Una situació laboral que es troba literalment a anys llum de la transcendència cultural de la seva tasca. Si pensem que la traducció literària ha estat i és un element importantíssim de la cultura catalana, potser caldria que consentíssim qui la fa, i no pas, com ara, tractar-lo sovint com un drap brut o poc menys.»

Quines són les mancances bàsiques a les quals em referia més amunt? Les que deriven d’una imatge prèvia segons la qual el traductor literari no es guanya la vida amb la seva feina i, per tant, no se la planteja en termes de rendibilitat de les hores invertides. Gairebé es dóna per suposat que el traductor només treballa per treure’s un sobresou. I si és greu que aquesta imatge prèvia existeixi entre determinats editors, trobo realment forassenyat que existeixi també entre els traductors. Si em permeten un paral·lelisme, no conec cap paleta que, a part de la feina a l’obra, no faci petites reparacions per les cases, però tampoc no conec cap paleta que no cobri aquestes petites reparacions al preu de les seves hores de feina regular a l’obra.
La relació entre el traductor literari i l’editor és personal, és a dir, no sotmesa a conveni, sinó a contracte personal entre dues parts. I els contractes personals, recordem-ho, no poden vulnerar les lleis, però sí obviar-les si una de les dues parts no sap o no està disposada a defensar els seus drets. Això genera unes mancances elementals que podríem resumir en tres punts: la manca de contracte, la manca d’un sistema clar de tarifació i la manca de definició de les feines paral·leles.

a) El contracte.
És trist que s’hagi de recordar, però l’existència d’un contracte no només és l’única garantia dels drets del traductor, sinó l’única constància vàlida de l’existència d’una relació laboral. Només l’incompliment d’un contracte pot permetre una de les parts recórrer a la justícia. Els pactes de paraula només tenen validesa en el cas que totes dues parts tinguin un sentit calderonià de l’honor, i no acostuma a ser el cas. La inexistència de contracte és perillosa i perjudicial per a totes dues parts, cosa que de vegades és bo recordar als editors. En teoria, no hi ha res que impedeixi un traductor de vendre una traducció no contractada a un segon editor i, un cop publicats els llibres, denunciar el primer per plagi. Naturalment, la jugada només sortiria a compte si hi hagués molts diners pel mig, però pensin que, darrerament, més d’un negre literari n’ha fet una de semblant i li ha sortit, cosa que fins ara hauria semblat inconcebible.

b) La tarifació.
Com saben molt bé tots els professionals liberals, les tarifacions d’obligat compliment són il·legals. Les tarifes fixades pels col·legis i gremis només poden tenir valor indicatiu. Però una traducció no és un acte mèdic ni un tallat curt de cafè, unitats fàcilment definibles, sinó que empra una unitat tan poc precisa com és la pàgina.

Què és una pàgina? La pregunta pot semblar còmica, però tothom que s’hagi mogut pel món editorial sap que no té una resposta clara: per a alguns, la pàgina és un nombre determinat de caràcters; per a d’altres, un nombre determinat d’espais o matrius (que no és fix: 1800, 2000 o 2100, el més comú); per a uns tercers, un nombre determinats de bits de l’arxiu informàtic en un programa donat (cosa que pot introduir en les factures un divertit factor aleatori segons els sistemes informàtics que entrin en joc), i per a alguns, finalment, una pàgina és un full de paper, sempre i quan el traductor no compti les pàgines més curtetes i faci servir un cos de lletra que doni pàgines al més semblant possibles a les de 2.100 matrius. Aquesta diversificació no només resulta incòmoda per a la facturació (qui no ha hagut de repetir una factura perquè s’havia equivocat de sistema a l’hora de comptar?), sinó que obliga a fer tot un seguit de càlculs aritmètics per deduir una cosa tan senzilla com si una feina està ben pagada o no. Una certa unificació de criteris en aquest sentit és, crec, un objectiu d’allò més desitjable.

c) Les feines paral·leles:
Els traductors són uns tipus increïbles. Quan van estudiar la llengua de la qual tradueixen, van adquirir per art de màgia la capacitat de comprendre-la àdhuc en les seves variants més poc freqüents. Quan treballen en anglès, dominen tant el cockney com l’argot propi de les comunitats gais de San Francisco; el seu francès els permet de comprendre tant el verlan dels adolescents parisencs com el cajun o el creôle reunionnais. I quan treballen amb llengües que no disposen d’un fons lexicogràfic suficient, dominen tots els vocables, dialectalismes i frases fetes que no apareixen en cap diccionari. Però no només són uns tipus fantàstics pels que fa a la llengua, no. Resulta que el traductor mitjà coneix perfectament la diferència entre un caçador d’infanteria i un caçador de muntanya; pot assenyalar sense ni un instant de vacil·lació el sobreperico de mitjana o el barbiquell del bauprès; té com a llibre de capçalera el diccionari del tractor i els seus coneixements d’indumentària antiga, etnografia, cultura popular dels pobles més remots i mobiliari només són comparables amb els que té de botànica o zoologia. I a sobre és bona fe. Perquè no se li acudeix que tots aquests coneixements suposen un valor afegit a la seva feina i cal cobrar-los. La dificultat de la traducció rarament és contemplada en la relació del traductor amb l’editorial, i molt poques vegades es parla de la confecció de notes com una feina a part. Tornem al problema del contracte personal: el traductor que no sigui conscient dels seus drets i que, sobretot, no respecti prou la seva pròpia feina, acabarà fent tota una pila de coses de franc.

La traducció literària, doncs, pateix en l’àmbit professional de tot un seguit de mancances en aspectes bàsics, elementals, que haurien de poder ser solucionades en general, i no sistemàticament a través de pactes personals amb l’editor. Perquè l’experiència ensenya que si es demana i es negocia, s’obté, però que no s’obté res sense demanar i negociar.

Vilanova i la Geltrú, 2001.
IX Seminari sobre la traducció a Catalunya.
–~–~———~–~—-~————~——-~–~—-~
© Infoedicat, Sabadell/Tarragona (Catalunya), 2007- .
Alguns drets reservats: els receptors dels continguts gestionats pels administradors d’Infoedicat estan autoritzats a redistribuir-los, sempre que en fer-ho se’n citin les fonts primària (URL original de la informació) i secundària (llista Infoedicat).

No cal dir que hi hem pensat alguna vegada, en tot això, i cal dir que en l’administració pública valenciana, que hauria de donar un exemple diferent i hauria de ser on es reconegueren sistemàticament eixes capacitacions dels tècnics lingüístics en general, doncs, la cosa no va molt millor. Convindrà, doncs, reflexionar-hi i, és clar, dur avant alguna iniciativa.