Tipografia, llengua i banalitats

La normativa lingüística és molt important per als tècnics lingüístics, ja que es troba a la base de la seua tasca. Tanmateix, la normativa no és una doctrina que s’aplica de manera cega, sinó que es veu modulada per les consideracions professionals dels mateixos tècnics i, també, per les les limitacions tecnològiques de cada moment.

Un simple accent en una majúscula, per exemple, l’accent que faltava en la capçalera del diari espanyol El País, ha mereixcut comentaris des de fa molts anys. Ara sembla que per fi es resoldrà la mancança. A més, aprofiten per a fer un canvi d’imatge i vendre una renovació —i podríem dir, llegint l’editorial d’ahir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, que posaran l’accent més acríticament encara en l’espanyolitat: tot i la part de raó que puguen tindre, ¿què comentaren en abril passat sobre la presència espanyola en la Fira del Llibre de Londres? Més enllà d’un exercici de periodisme, el diari cau massa sovint en la hipocresia i el nacionalisme banal.

Per cert, la manca de l’accent s’haguera pogut resoldre fa molt de temps, però la qüestió es va maquillar amb reflexions sobre icones, que és una manera de reflexionar més pròpia d’ocupacions diferents de les del periodisme. La carta dels dissenyadors de la capçalera aclarix algunes coses (El País, 13.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

L’accent d’El País

Reinhard Gäde i Julio Alonso – 13.10.2007

La capçalera d’El País es va dissenyar sense titlla per una raó més senzilla, però de més pes, que l’utilitzada dijous passat per a anunciar que el redisseny del periòdic incorpora el preceptiu accent en la i. «Que la capçalera té un significat icònico no literal i que ningú es para a pensar en el contingut del que definix» és una explicació o justificació a posteriori, no per això exempta de fonament. I d’exemples; entre ells, el logotip de Telefónica.

Però s’oblida que no va ser l’estètica sinó un impediment tècnic el que ens va dur a proposar la supressió de l’accent: les modernes fotocomponedores, de fabricació nord-americana, mancaven de majúscules accentuades, i no tenia sentit posar accent en la capçalera quan els textos que en la resta del periòdic s’escrigueren tot de majúscules haurien d’anar sense accent. No érem els únics. La resta dels periòdics, amb tecnologia més endarrerida, estaven igual. Era una situació que s’arrossegava des de la implantació de la linotípia, màquina inventada per l’alemany Mergenthaler a la fi del segle xix. Fins a tal extrem que més d’una generació d’aquella època va ser educada en la idea que les majúscules no s’accentuaven.

Cal dir també que El País va ser el primer periòdic —almenys entre els de difusió nacional— a retornar l’accent a les majúscules. Va ser el 9 de novembre de 1983, la primera vegada que el cognom del director (Cebrián) i el dia de la setmana (dimecres) s’escrivien amb titlla.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}