Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.
La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:
El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes
Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007
Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.
L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.
La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.
La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.
En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
