La situació de les «grans» llengües del món és peculiar: hi ha qui se’n servix per a arrasar en profit d’una uniformització ambientalment nociva —tot i que rendible com a instrument de domini social— i fent eixe camí a través de l’aculturació. En canvi, les grans extensions on es parlen eixes «grans» llengües resulta que no sempre «pertanyen» del tot a eixes llengües, sinó que tenen uns territoris parcel·lats o compartits amb altres llengües o varietats de la «gran» llengua, llengües i varietats que són tractades políticament, en els mitjans i en l’educació d’una manera diversa. S’esdevé amb l’espanyol (al País Valencià o al Paraguai) i també, per exemple, amb l’àrab, que és el tema sobre el qual reflexiona Juan Goytisolo.
La fractura lingüística del Magrib
Juan Goytisolo (El País, 24.09.2007; versió espanyola)
El recent procés d’Ahmed Benschemi, director dels setmanaris marroquins Nichan i Tel Quel, per la publicació en el primer d’una carta oberta al rei Mohàmmed VI ha fet córrer molta tinta i provocat polèmica, tant en el seu país com a fora. Sense entrar en la seua valoració del sistema constitucional marroquí, em limitaré a exposar algunes consideracions entorn de la llengua en la qual va ser
escrita: la darija, denominada condescendentement pels doctes i les forces «vives», àrab dialectal o col·loquial, per no dir «vulgar».
Una pregunta em ve immediatament als llavis: ¿pot ser «plebea», ni tan sols «grossera», una llengua parlada pel 99 % de la població magribina, tant al Marroc com a Algèria? Jo crec que no, i el meu coneixement des de fa dècades dels dos grans països nord-africans m’ha permés apreciar la seua constant creativitat el mateix en el camp de l’oralitat popular que en el de les seues manifestacions musicals, teatrals i artístiques. Tal com les llengües neollatines de la baixa edat mitjana —castellà, català, portugués, italià, francés, etcètera—, s’ha anat separant de la seua matriu, l’àrab clàssic, sense renunciar per això a les seues arrels, i afegint-hi elements d’altres idiomes —amazic, andalusí, francés, espanyol— en un continu exercici de mestissatge i mutació que, per a algú apassionat com jo amb el viatge de les paraules, és motiu diari d’estímul i admiració. Amb una aptitud d’assimilació que hauria de causar enveja, juga amb els diferents registres de la parla, crea girs i paraules, inventa refranys, acudits i contes accessibles a la quasi totalitat de la població. Jo en tinc una saborosa antologia, clar exponent d’un humor i d’una emotivitat incapaces d’expressar-se en l’àrab que només una minoria escriu i llig, però no parla.
Esta llengua popular —pejorativament titllada de vulgar— integra feliçment els diferents components d’unes identitats complexes, com ho són la marroquina i l’algeriana. Identitat alhora àrab i berber, i enriquida per les aportacions idiomàtiques dels antics colonitzadors. El desfasament entre la llengua culta i la parlada afecta tots els ordres de la vida social, política i cultural. ¿Com escriure en efecte una novel·la o obra teatral presumptament descriptiva de l’àmbit urbà o rural del Marroc o de l’Algèria d’avui en una llengua que ningú parla? Eixa dificultat explica per què mig segle després de la independència, gran nombre d’escriptors dels dos països s’expressen encara en francés i no en un idioma que no és el matern sinó el que s’aprén en les escoles. L’afany de lucre i visibilitat en el mercat editorial europeu no aclareix eixe fenomen. El marroquí i l’algerià parlats no són l’àrab oficial consagrat en les constitucions d’ambdós països. Conscient d’això, un gran escriptor com Kateb Yacine va passar en els últims anys de la seua vida del francés en què va compondre la seua bellíssima novel·la Nedjma al darija del seu país, indiferent a la malcarada desaprovació dels doctes i de la cúpula militar, política i financera instal·lada en el poder des de 1965.
El que va passar a Algèria en la dècada dels setanta i huitanta del passat segle amb la política d’arabització imposada per Boumedienne —política fundada en eixe mite de la Unió Àrab desmentit diàriament i objecte d’acudits cruels tant al Magrib com a Egipte—, mostra l’estrepitós fracàs d’esta temptativa, que no va «aconseguir educar» ni arabitzar la població que se seguix expressant en darija i cabila, però va baixar en canvi el nivell de coneixement de francés i va sembrar les llavors, a través dels professors reclutats al Pròxim Orient, del salafisme que desembocaria, després del colp militar contra la victòria electoral del FIS, en les atrocitats de la guerra civil dels anys noranta.
Els pobles del Magrib, insistixc, no es reconeixen en una llengua oficial de solemnitat balmada. La senten, al revés, com un fre o morrió a les seues aspiracions a una lliure expressió democràtica. Exclosa del saber literari i científic, el darija tampoc té accés al món polític, excepte en els mítings electorals a la caça de vots. Eixe divorç desemboca, com he sentit denunciar en alguns col·loquis sobre el tema, en l’automenyspreu i l’esquizofrènia. En un assaig publicat fa uns anys en la revista Transeuropéennes de Culture i del títol de la qual m’he apropiat per a encapçalar este, l’universitari tunisí Yadh Ben Achour resumia la situació en uns termes que mereixen la seua reproducció in extenso:
«En les assemblees parlamentàries, tribunes polítiques, i fins i tot, llevat d’excepcions, en les cerimònies oficials, el llenguatge es transforma en lectura, ja que ningú, en cap lloc, és capaç de parlar l’àrab clàssic. Això dóna al llenguatge polític l’aspecte paròdico i encartonat de la langue de bois. En este context, la llibertat d’expressió es veu profundament afectada. La substitució de la parla per la lectura es transforma en trava. Els nostres diputats, presentadors de televisió, caps, polítics, adopten un to engolat i retòric. Informacions radiofòniques o televisives, discursos de caps d’estat passen de costat d’una gran part de la població, sense fregar-la tot just. Els nostres polítics, en general, no parlen: lligen. El temor a parlar suscita i revela en ells la por de pensar.»
Pot durar indefinidament eixe estat de coses? Jo crec que no. Els joves amb qui parle no compartixen el menyspreu oficial o erudit per la seua llengua materna. Esta s’obri ja lentament pas, com l’amazic, en els mitjans informatius i, previsiblement, s’estendrà cada vegada més. Atés que la identitat magribina és múltiple i mutant —com ho són totes les identitats, diguen el que diguen les constitucions i textos oficials—, el darija i el berber comú a l’Atles i la Cabília arrelaran més prompte que tarde en el camp del saber i de la cultura, per dura que siga la resistència dels lletrats i dels poders fàctics. L’àrab clàssic romandrà, és clar, en l’àmbit religiós i en l’interestatal. Però la comunicació en marroquí i algerià abastarà el contingut dels diaris, de l’espai escènic, del cinema i de la creació literària. Posar en boca d’un personatge de marràqueix o tangerià la parla estereotipada de Pròxim Orient provoca i provocarà inevitablement l’efecte saludable del riure. I el riure ha marcat sempre la direcció cap a la qual s’encaminen els pobles ansiosos de llibertat i de progrés qualssevol que siguen els obstacles que s’interposen en el seu camí.
