En el diari El País (27.07.2007) aparegué un article d’Albert Branchadell que comentava la creació d’un consell estatal de llengües oficials (veg. dtl, 07.07.2007). Hem trobat també que comentava eixe article i altres coses Ramon Bassas, «entusiasta seguidor d’Albert Branchadell», en el seu bloc.
L’article d’Albert Branchadell (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:
¿Plural o singular?
En el seu discurs en el debat de política general entorn de l’estat de la nació, José Luis Rodríguez Zapatero no va utilitzar ni una sola vegada l’expressió «Espanya plural», que tant s’estimava en altre temps. Va ser el portaveu d’Esquerra Republicana en el Congrés, Agustí Cerdà, el primer en utilitzar-la, només per a retraure al president del govern que la seua Espanya plural «acaba sent tan singular com la del Partit Popular». En la seua rèplica, Zapatero va rebutjar el debat nominalista: «Deixem de fer tants baptismes i anem a les coses funcionals, reals i de contingut».
En el primer consell de ministres després del debat de política general, el govern va aprovar una cosa funcional, real i de contingut: el reial decret pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials, la finalitat de les quals és garantir que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una llengua oficial pròpia puguen dirigir-se a l’administració general de l’estat en esta llengua. No es tracta d’una simple baula en el desenvolupament de l’Espanya plural, sinó d’un glaó indubtable, una veritable fita que per ventura mereix el qualificatiu d’«històric». La primacia del castellà ha estat un dels senyals d’identitat de l’estat-nació espanyol que va assentar les seues bases després de la Guerra de Successió, es va erigir com a tal al llarg del segle xix i va arribar el paroxisme durant la dictadura de Franco, la política territorial de la qual, per dir-ho així, es resumix en la coneguda frase pronunciada en el fragor de la guerra: «El caràcter de cada regió serà respectat, però sense perjudici per a la unitat nacional, que la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola». La constitució de 1978 va posar una fi relativa a esta seqüència històrica: fi, perquè va reconéixer les «altres llengües espanyoles» i va establir la seua oficialitat en les comunitats autònomes; però relativa, perquè va mantenir el castellà com a llengua exclusiva de l’estat.
El reial decret aprovat el passat 6 de juliol, doncs, ve ni més ni menys que a completar el tancament d’eixa seqüència històrica: el castellà va a seguir sent l’única llengua espanyola oficial de l’estat, però, més enllà de les proclames jurídiques, l’administració general de l’estat acollirà en el seu si les altres llengües espanyoles com no havia fet abans cap administració de l’Espanya moderna. Per a aquells que encara creuen que l’unilingüisme és una condició necessària per al funcionament (o fins i tot l’existència) d’una comunitat política, la iniciativa del govern suposa una reculada històrica en tota regla, a més d’un germen de disgregació irremeiable. Però eixa argumentació no pot tenir molt crèdit en un estat membre de la Unió Europea, una organització que funciona raonablement bé a pesar de (o hauria de ser «a causa de»?) reconéixer ni més ni menys que 23 llengües oficials.
El reial decret del 6 de juliol està en la lògica de l’estatut de Catalunya, l’article del qual 33.5 establix el dret dels ciutadans catalans a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal. Un criteri pràctic per a distingir plurals de singulars consistix a verificar l’actitud respecte d’esta disposició. En el seu recurs d’inconstitucionalitat contra l’estatut, el Partit Popular sosté que el dret establit simplement «no existix» pel que fa a la relació amb institucions estatals no radicades en el territori de Catalunya, atesa l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística ―un argument irremeiablement fals, en la mesura que està reglamentàriament establit des de fa 13 anys que els ciutadans espanyols poden dirigir-se per escrit en «les altres llengües espanyoles» al senat, una institució estatal certament no radicada a Catalunya―. (Reflexió òbvia: si un simple reglament pot instituir drets que desborden «l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística», com no ho podia fer una llei orgànica de l’estat?). En el bàndol plural, les coses són bastant distintes. El famós dictamen sobre l’estatut encarregat pel psoe a quatre catedràtics de dret constitucional ni tan sols esmenta l’assumpte; en el seu escrit d’esmenes, el grup parlamentari socialista del congrés es cenyí a una qüestió de matís, sense posar en dubte la legitimitat del dret a relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal.
Ara bé, la inesperada llum del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la recta final de la legislatura no canvia les ombres que han caracteritzat una gestió ambivalent pel que fa a la diversitat lingüística d’Espanya. En 2005, el comité d’experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries considerava que a Espanya seguia sent necessari «crear consciència sobre les llengües regionals o minoritàries», ja que «els mitjans de comunicació espanyols a penes atenen la diversitat lingüística del país, i la majoria de la població castellanoparlant i, especialment, les comunitats autònomes no afectades no són conscients que Espanya és un país plurilingüe». Dos anys després, el redoblament d’esforços que recomanava el comité d’experts per a pal·liar el dèficit assenyalat és literalment imperceptible. De fet, el govern ha dedicat la legislatura a ignorar la majoria de mesures sobre pluralisme lingüístic que el congrés li va instar a aplicar en 2004, una de les quals era precisament «fomentar un coneixement general de la realitat pluricultural i plurilingüe de l’estat espanyol». Això sí, els qui exigixen més pluralitat a José Luis Rodríguez Zapatero, com ara Agustí Cerdà, haurien de predicar amb l’exemple en la seua pròpia casa. En 2005, el comité d’experts abans esmentat assenyalava que també era necessari «millorar la comprensió mútua per a promoure les virtuts del plurilingüisme i de la diversitat lingüística i, en els grups lingüístics tant majoritaris com minoritaris, la idea fonamental d’una coexistència pacífica i harmoniosa». Malament es contribuïx a eixa idea fonamental quan s’invoca la «guerra lingüística» contra el castellà, tal com va fer recentment el secretari general d’Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, en una al·locució estrictament insensata.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
