La precarietat de la tasca dels tl és bastant important en les administracions públiques. Però encara podem alçar un dit si ho comparem amb el que s’esdevé en moltes empreses editorials —cosa que ens va comentar una mica Joan R. Borràs en un curset no fa massa.
En parla també Dolors Udina en Cultura21.cat (16.07.2007):
Què se n’ha fet, dels correctors?
Es tracta, potser, de l’última peça del món editorial (em sembla que ara en diuen redactors), per bé que, pel que he sentit, en altres temps eren figures poderoses que imposaven la dictadura del mot escaient i tenyien els textos d’una clara tendència noucentista. Tothom en sabia el nom i el seu criteri es respectava, sobretot perquè eren capaços de defensar amb arguments convincents les opcions lingüístiques que prenien.
Aquells temps van acabar aproximadament a la dècada dels vuitanta, quan les editorials catalanes van iniciar la producció desenfrenada de literatura traduïda. Hi havia alguns correctors que encara s’hi dedicaven habitualment, tot i que començava a ser una professió inviable. Ningú no en sabia el nom (només Quaderns Crema els citava a la pàgina de crèdits) i, encara que se’ls menystenia, tenien a les seves mans el poder d’ennoblir o destrossar un text.
Tot això ve a tomb perquè, darrerament, tinc la sospita que la majoria de llibres surten al carrer sense passar pel sedàs d’un corrector atent. Ara que figura que tots sabem tan català, ara que les editorials s’estalvien mecanografiar els llibres per publicar-los, sembla que també han volgut prescindir d’una correcció indispensable per a la qualitat. Podria citar molts llibres amb un gavadal d’errades, però potser la versió catalana de L’edició sense editors, d’André Schiffrin, permet prendre consciència més clarament del desgavell en què es pot convertir un llibre sense corrector.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
