Després de ser aprovat en el Consell de Ministres del 6 de juliol, el passat dia 19 va aparèixer publicat el Reial decret 905/2007, de 6 de juliol, pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials.
Ací en teniu l’enllaç: http://www.boe.es/boe/dias/2007/07/19/pdfs/A31373-31375.pdf
En el diari El País (27.07.2007) aparegué un article d’Albert Branchadell que comentava la creació d’un consell estatal de llengües oficials (veg. dtl, 07.07.2007). Hem trobat també que comentava eixe article i altres coses Ramon Bassas, «entusiasta seguidor d’Albert Branchadell», en el seu bloc.
L’article d’Albert Branchadell (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:
¿Plural o singular?
En el seu discurs en el debat de política general entorn de l’estat de la nació, José Luis Rodríguez Zapatero no va utilitzar ni una sola vegada l’expressió «Espanya plural», que tant s’estimava en altre temps. Va ser el portaveu d’Esquerra Republicana en el Congrés, Agustí Cerdà, el primer en utilitzar-la, només per a retraure al president del govern que la seua Espanya plural «acaba sent tan singular com la del Partit Popular». En la seua rèplica, Zapatero va rebutjar el debat nominalista: «Deixem de fer tants baptismes i anem a les coses funcionals, reals i de contingut».
En el primer consell de ministres després del debat de política general, el govern va aprovar una cosa funcional, real i de contingut: el reial decret pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials, la finalitat de les quals és garantir que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una llengua oficial pròpia puguen dirigir-se a l’administració general de l’estat en esta llengua. No es tracta d’una simple baula en el desenvolupament de l’Espanya plural, sinó d’un glaó indubtable, una veritable fita que per ventura mereix el qualificatiu d’«històric». La primacia del castellà ha estat un dels senyals d’identitat de l’estat-nació espanyol que va assentar les seues bases després de la Guerra de Successió, es va erigir com a tal al llarg del segle xix i va arribar el paroxisme durant la dictadura de Franco, la política territorial de la qual, per dir-ho així, es resumix en la coneguda frase pronunciada en el fragor de la guerra: «El caràcter de cada regió serà respectat, però sense perjudici per a la unitat nacional, que la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola». La constitució de 1978 va posar una fi relativa a esta seqüència històrica: fi, perquè va reconéixer les «altres llengües espanyoles» i va establir la seua oficialitat en les comunitats autònomes; però relativa, perquè va mantenir el castellà com a llengua exclusiva de l’estat.
El reial decret aprovat el passat 6 de juliol, doncs, ve ni més ni menys que a completar el tancament d’eixa seqüència històrica: el castellà va a seguir sent l’única llengua espanyola oficial de l’estat, però, més enllà de les proclames jurídiques, l’administració general de l’estat acollirà en el seu si les altres llengües espanyoles com no havia fet abans cap administració de l’Espanya moderna. Per a aquells que encara creuen que l’unilingüisme és una condició necessària per al funcionament (o fins i tot l’existència) d’una comunitat política, la iniciativa del govern suposa una reculada històrica en tota regla, a més d’un germen de disgregació irremeiable. Però eixa argumentació no pot tenir molt crèdit en un estat membre de la Unió Europea, una organització que funciona raonablement bé a pesar de (o hauria de ser «a causa de»?) reconéixer ni més ni menys que 23 llengües oficials.
El reial decret del 6 de juliol està en la lògica de l’estatut de Catalunya, l’article del qual 33.5 establix el dret dels ciutadans catalans a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal. Un criteri pràctic per a distingir plurals de singulars consistix a verificar l’actitud respecte d’esta disposició. En el seu recurs d’inconstitucionalitat contra l’estatut, el Partit Popular sosté que el dret establit simplement «no existix» pel que fa a la relació amb institucions estatals no radicades en el territori de Catalunya, atesa l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística ―un argument irremeiablement fals, en la mesura que està reglamentàriament establit des de fa 13 anys que els ciutadans espanyols poden dirigir-se per escrit en «les altres llengües espanyoles» al senat, una institució estatal certament no radicada a Catalunya―. (Reflexió òbvia: si un simple reglament pot instituir drets que desborden «l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística», com no ho podia fer una llei orgànica de l’estat?). En el bàndol plural, les coses són bastant distintes. El famós dictamen sobre l’estatut encarregat pel psoe a quatre catedràtics de dret constitucional ni tan sols esmenta l’assumpte; en el seu escrit d’esmenes, el grup parlamentari socialista del congrés es cenyí a una qüestió de matís, sense posar en dubte la legitimitat del dret a relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal.
Ara bé, la inesperada llum del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la recta final de la legislatura no canvia les ombres que han caracteritzat una gestió ambivalent pel que fa a la diversitat lingüística d’Espanya. En 2005, el comité d’experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries considerava que a Espanya seguia sent necessari «crear consciència sobre les llengües regionals o minoritàries», ja que «els mitjans de comunicació espanyols a penes atenen la diversitat lingüística del país, i la majoria de la població castellanoparlant i, especialment, les comunitats autònomes no afectades no són conscients que Espanya és un país plurilingüe». Dos anys després, el redoblament d’esforços que recomanava el comité d’experts per a pal·liar el dèficit assenyalat és literalment imperceptible. De fet, el govern ha dedicat la legislatura a ignorar la majoria de mesures sobre pluralisme lingüístic que el congrés li va instar a aplicar en 2004, una de les quals era precisament «fomentar un coneixement general de la realitat pluricultural i plurilingüe de l’estat espanyol». Això sí, els qui exigixen més pluralitat a José Luis Rodríguez Zapatero, com ara Agustí Cerdà, haurien de predicar amb l’exemple en la seua pròpia casa. En 2005, el comité d’experts abans esmentat assenyalava que també era necessari «millorar la comprensió mútua per a promoure les virtuts del plurilingüisme i de la diversitat lingüística i, en els grups lingüístics tant majoritaris com minoritaris, la idea fonamental d’una coexistència pacífica i harmoniosa». Malament es contribuïx a eixa idea fonamental quan s’invoca la «guerra lingüística» contra el castellà, tal com va fer recentment el secretari general d’Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, en una al·locució estrictament insensata.
No fa massa ens assabentàvem a través del diari El País (30.06.2007) que «El valencià baixa un escaló en el nou organigrama», segons el periodista J. G. del M. Com que sabem que al País Valencià això va com va i no són els escalons el que importen, en general, no cal que ens acalorem més del compte, o del que tenim costum.
En canvi, a les Illes Balears sí que hi ha un pacte de progrés de partits amb un altre tarannà, suposadament, i potser l’article de Jaume Corbera (Diari de Balears, 23.07.2007) sí que ens pot ser més interessant, pel que té d’actualitat allà i de futur (i record, inclús) ací:
Responsabilitat col·lectiva
Quan el 1999 es va constituir el govern del Pacte de Progrés, era la primera vegada en la nostra història que un govern autòcton dedicava uns recursos humans i econòmics a la promoció de la llengua catalana (deixant de banda l’acció limitada d’alguns consells insulars).
Abans això no havia succeït mai: fins al 1715, perquè la llengua catalana no necessitava promoció governamental, sent la llengua normal del govern i del país; després de 1715 i fins a 1982, perquè no teníem govern autòcton, i en canvi sí que hi havia un govern extern que ens controlava i destinava recursos per a marginar la llengua catalana; des de 1982, perquè el (mini) govern autòcton sorgit de l’Estatut d’ (poca) Autonomia no s’interessava gens per la llengua catalana i, encara que existís una Llei de Normalització Lingüística des de 1986, no feia res per a promoure-la, tot i ser conscient de la persecució a què havia estat sotmesa.
4 anys d’esforços limitats per a redreçar una situació causada per 267 anys de patiment! Només varen ser quatre anys, però l’entusiame dels responsables de l’àrea encarregada, amb en Joan Melià al capdavant, varen aconseguir recuperar una certa dignitat per a la nostra llengua i fer-la un poc més present dins la nostra societat, sense, però, arribar a treure-la totalment de la marginalitat, sobretot a molts de barris urbans poblats de forasters i a urbanitzacions poblades d’estrangers (i ja ens entenem, amb aquesta terminologia).
Els quatre anys darrers han estat un retrocés clar en aquesta qüestió, amb una tornada al no-fer-res característic de l’anterior època popular, per molt que hi hagués un senyor que cobrava sota el pompós títol de «Director General de Política Lingüística»…
Ara se’ns obre una nova oportunitat, amb aquest segon govern no comandat pels mateixos de sempre, però per a aprofitar-la al màxim no es pot caure en el mateix error en què va caure el govern «de progrés» anterior: no es pot confinar la política lingüística a una direcció general d’una conselleria, i la resta del govern desentrendre-se’n. La penosa, llarga i difícil tasca d’intentar la normalització de la llengua catalana ha de ser una empresa de tot el Govern; més encara, de totes les institucions generals, insulars i locals, i no s’ha de deixar més només sota la responsabilitat d’una Direcció General. La responsabilitat de la recuperació de la normalitat del català hauria de ser equivalent, com a mínim, a la de la sanitat, el medi ambient, l’ensenyament, l’economia, el comerç, el turisme… De fet, més encara: des del moment que la llengua és un element social bàsic (sense la llengua no existirien les relacions socials), la llengua pròpia d’aquest país (l’única llengua pròpia) hauria de ser considerada com un assumpte prioritari de tot el Govern i quedar directament lligada a Presidència.
Allò que és inacceptable és que la normalitat del català sigui una petita responsabilitat sectorial, que ni tan sols compromet els consellers; i que mentre un Director General, amb molt bona voluntat i recursos limitats, fa allò que pot per a incidir dins la societat a favor de la nostra llengua, els membres del Govern se’n preocupin poc o, fins i tot, com fa la consellera portaveu, s’expressin públicament en castellà. És com si permetessin cent noves urbanitzacions i al mateix temps tenguessin un subordinat fent petits plans de preservacions parcials d’un grapat de sementers.
El cidaj ens fa arribar la informació següent:
RESOLUCIÓ de 9 de juliol de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fan públiques les llistes de resultats provisionals de les proves de grau mitjà de coneixements de valencià, i de capacitació tècnica: llenguatge administratiu i llenguatge als mitjans de comunicació. [2007/9328] (docv núm. 5 558, de 18.07.2007)
– vegeu text
El requisit lingüístic encara es troba ja a mig implantar en l’ensenyament, ja que només està plenament implantat pel que fa a l’espanyol, sense que el català haja assolit el nivell necessari d’implantació per a garantir un coneixement igual de les dos llengües oficials en acabar l’ensenyament, contràriament al que proclamen alguns polítics mentirosos que ens governen.
La notícia, segons Vilaweb (19.07.2007) és la següent:
Més del 60% d’alumnes que estudien en valencià en primària no poden continuar en l’ESO, segons Escola Valenciana
VALÈNCIA, 19.07.2007 (EUROPA PRESS)
Més de 75.000 alumnes que van iniciar els seus estudis en valencià en Infantil-Primària no tenen continuïtat en l’etapa de Secundària, el que implica que «més d’un 60 per cent dels alumnes que estudien valencià en les anteriors etapes veuen retallats els seus drets a fer ensenyament en llengua pròpia a l’institut», segons estimacions d’Escola Valenciana. Sobre esta qüestió, el president de l’entitat, Diego Gómez, en Secundària «o no tens plaça per a estudiar en valencià o si en tens et trobes amb un 35 per cent d’incompliments».
Coincidint amb el començament de les actes d’adjudicació de places docents, que començarà demà al Palau de Congresos, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha avaluant la situació del curs 2006/2007 per a proposar «millores urgents respecte a la planificació educativa de l’ensenyament en valencià», han assenyalat.
En este sentit, i en relació amb les adjudicacions pel curs que ve, Escola Valenciana reclama «la generalització de la capacitació lingüística per als professors d’Infantil i de Primària». Segons l’entitat cívica, «actualment encara arriben any rere any mestres sense capacitació a les escoles amb línia en valencià, i centenars de pares, mares i alumnes veuen incomplit el seu dret a estudiar en esta llengua».
Per a esta organització, «si la situació en Infantil i en Primària és millorable, l’estat de l’ensenyament en valencià en Secundària és molt alarmant». Les famílies i alumnes que trien l’ensenyament en valencià en Secundària «veuen vulnerats els seus drets, ja que en la gran majoria de centres valencians no es respecta el funcionament dels programes d’Ensenyament en Valencià», han afirmat.
Este fet és majoritàriament a causa de «la no catalogació de llocs de treball en Secundària, és a dir, que quan a un professor li adjudiquen la plaça, tot i que siga de línia en valencià, no li demanen capacitació. Tot i les constants peticions de la comunitat educativa, la Conselleria d’Educació es nega a exigir este coneixement del valencià i la conseqüència és que més del 35 per cent del professorat arriba als instituts sense reunir les condicions necessàries per a donar classe en la línia», han calculat.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té preocupacions de detall i de prestigi. Potser som líders en extravagància, segons el Tribunal Constitucional, però el camí iniciat per l’avl, contràriament, no és gens extravagant. Ja posats, esperem que siga sistemàtic.
La notícia que ens ha oferit Vilaweb (18.07.2007) és la següent:
L’AVL demana a Ferrocarrils de la Generalitat retolar en valencià el nom de totes les estacions de metro
VALÈNCIA, 18/07/2007 (EUROPA PRESS)
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha proposat a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) que es retolen en valencià els noms de totes les estacions de metro. L’ens normatiu ha realitzat esta sol·licitud després d’un informe elaborat per la Secció de Toponímia que conclou que «els noms de les estacions de metro tenen un alt grau de correcció, tot i que en determinats casos cal fer algunes modificacions perquè els rètols siguen tots en valencià».
Els casos «més clars», segons l’AVL, són aquells en què el nom, actualment retolat en castellà, no planteja cap problema d’identificació en la forma valenciana, com és el cas d’Aragón (Aragó), Ayora (Aiora) o Realón (el Realon), han assenyalat fonts de l’entitat en un comunicat.
En un segon grup, l’Acadèmia proposa a FGV que retole amb doble denominació les estacions que actualment estan només en castellà «perquè la forma valenciana no és molt coneguda», segons la companyia de transport. L’objectiu seria vehicular el nom en valencià i poder deixar-lo com a forma única en un futur, han apuntat.
Dins d’este segon bloc hi ha estacions com Alameda (l’Albereda), Fuente del Jarro (Font del Gerro), Serrería (la Serradora) o Marítim-Serrería (el Marítim-la Serradora).
Finalment, l’AVL establix un tercer grup on caldria posar únicament l’article inicial o la preposició corresponent perquè la denominació fora totalment valenciana, i no com fins ara.
Els casos més significatius serien les retolacions de les estacions d’Amistat (l’Amistat), Empalme (l’Empalme), Fira València (Fira de València), Hospital (l’Hospital) i Masies (les Masies), entre d’altres. Totes estes propostes ja han estat tramitades i enviades a la companyia de Ferrocarrils de la Generalitat.
La precarietat de la tasca dels tl és bastant important en les administracions públiques. Però encara podem alçar un dit si ho comparem amb el que s’esdevé en moltes empreses editorials —cosa que ens va comentar una mica Joan R. Borràs en un curset no fa massa.
En parla també Dolors Udina en Cultura21.cat (16.07.2007):
Què se n’ha fet, dels correctors?
Es tracta, potser, de l’última peça del món editorial (em sembla que ara en diuen redactors), per bé que, pel que he sentit, en altres temps eren figures poderoses que imposaven la dictadura del mot escaient i tenyien els textos d’una clara tendència noucentista. Tothom en sabia el nom i el seu criteri es respectava, sobretot perquè eren capaços de defensar amb arguments convincents les opcions lingüístiques que prenien.
Aquells temps van acabar aproximadament a la dècada dels vuitanta, quan les editorials catalanes van iniciar la producció desenfrenada de literatura traduïda. Hi havia alguns correctors que encara s’hi dedicaven habitualment, tot i que començava a ser una professió inviable. Ningú no en sabia el nom (només Quaderns Crema els citava a la pàgina de crèdits) i, encara que se’ls menystenia, tenien a les seves mans el poder d’ennoblir o destrossar un text.
Tot això ve a tomb perquè, darrerament, tinc la sospita que la majoria de llibres surten al carrer sense passar pel sedàs d’un corrector atent. Ara que figura que tots sabem tan català, ara que les editorials s’estalvien mecanografiar els llibres per publicar-los, sembla que també han volgut prescindir d’una correcció indispensable per a la qualitat. Podria citar molts llibres amb un gavadal d’errades, però potser la versió catalana de L’edició sense editors, d’André Schiffrin, permet prendre consciència més clarament del desgavell en què es pot convertir un llibre sense corrector.
Per dissort, quasi podríem dir, ens assabentem que el Govern Balear té un requisit lingüístic establit. La dissort no és el que el tinga, que això és una cosa habitual en els governs de tot el món, sinó que Francesc Antich, el president —de nou— de les Illes ha decidit incomplir-lo, ja que ha designat una portaveu que, per ara i pel que sembla, només s’expressa en espanyol. Una incapacitat de comunicació, doncs, molt greu en una persona que vol treballar com a portaveu.
Segons el Diari de Balears (14.07.2007):
Veg. D 100/1990
El PSM recorda a Antich que el seu Govern s’ha d’expressar en català
La portaveu Nájera només fa sevir el castellà en les compareixences
LL.P./J.T. Palma.
El PSM ha fet arribar al president del Govern, el socialista Francesc Antich, la necessitat que la nova portaveu oficial de l’Executiu, Margarita Nájera, faci servir el català en les seves compareixences públiques.
En la primera roda de premsa oferida després del Consell de Govern de dijous passat, Nájera s’estrenà fent servir només el castellà, fins i tot quan fou interpel·lada en català pels mitjans de comunicació.
El PSM també anuncià a Antich que durà aquesta qüestió al proper Consell de Govern perquè es tracti la conveniència que la portaveu de l’Executiu faci servir la llengua pròpia durant les seves intervencions en representació governamental.
Des de la formació nacionalista es recorda l’anomenat Decret 100, impulsat l’any 1990 per Maria Antònia Munar quan ocupava el càrrec de consellera de Cultura, que obliga els càrrecs públics governamentals a fer servir el català en el curs de la seva activitat institucional.
Exemple per als ciutadans
L’Obra Cultural Balear també es referí ahir a aquesta qüestió en un comunicat en què l’entitat considera que «un càrrec com el de portaveu, que parla en nom de tot el Govern, ha de fer servir l’idioma propi de les Illes Balears».
Anima Nájera fer-ho així perquè «la seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadans». Mentre això no sigui així, l’Obra considera «inacceptable» que la portaveu no parli en català, recordant també l’incompliment de l’esmentat Decret 100. «El procés de normalització lingüística no s’ha de limitar només a les polítiques adreçades als ciutadans», afirmen, «també és important l’exemple dels representants institucionals».
Encara no ens hem recuperat de l’ensurt dels dentífrics enverinats —que venien de la Xina o de Déu sap on—, episodi de la nostra vida capitalista arran del qual ens hem assabentat (segons comentava el diari El País) que una manera de distingir els productes alterats era que no solien tindre etiquetatge en espanyol, contràriament al que prescriu la llei espanyola en el cas dels productes cosmètics. Resulta, per tant, que després de tant de suposat «liberalisme» contra els requisits lingüístics, i de tots els extrems que fan els suposats «liberals» en parlar de la immersió lingüística (en català) o de les hores d’ensenyament (del català), hi ha lleis que obliguen a etiquetar en espanyol… Sens dubte, podem esperar unes reaccions «liberals» adients. Assentats.
Naturalment, el consell que donava el periodista d’El País es manifesta encara més útil en el cas de l’etiquetatge en català: potser a la Xina hi ha aprenents d’espanyol —César Antonio Molina en podria donar dades— i, per tant, encara podrien arribar a etiquetar-hi els productes. En canvi, i fent servir l’autoodi esta vegada en sentit positiu, els xinesos és quasi segur que no etiquetaran en català, la qual cosa ho convertix en una segona mesura de seguretat: si està etiquetat en espanyol, pot ser bo; si està etiquetat en català, és boníssim!
És eixe sentit de protecció dels drets i la salut dels catalanoparlants el que ha originat la iniciativa de què informava e-notícies (13.07.2007):
SEGONS ENTITATS CATALANISTES
El Govern no fa res sobre l’etiquetatge en català
Les entitats en defensa de la llengua i cultura catalanes Adec, Consum Català, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua han decidit presentar una sol·licitud administrativa per inactivitat de l’administració pública contra el Govern de la Generalitat de Catalunya; possibilitat que s’ofereix a l’administrat a la Llei de Règim de Procediment Administratiu Comú.
El motiu de la presentació d’aquest escrit és la preocupació d’aquestes entitats pel fet que el Govern no compleix la Llei, concretament en allò que afecta l’etiquetatge i les instruccions dels productes que es distribueixen en l’àmbit territorial sota administració de la Generalitat de Catalunya. Les entitats sotasignants denuncien l’incompliment per part de la Generalitat de Catalunya del mandat que s’estableix a la Llei 3/1993 de 5 de març de l’Estatut del Consumidor.
D’acord amb aquesta normativa, en el termini d’un any, la Generalitat es compromet a donar compliment al requeriment que estableix l’article 26, en relació a les disposicions transitòria primera i segona de la mateixa norma, segons el qual el consumidor té dret a rebre les informacions essencials dels productes en català: «Els consumidors tenen dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns, els productes i els serveis, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de llur salut i seguretat».
En l’escrit, les quatre associacions fonamenten jurídicament la denúncia en l’existència d’una situació de vulneració de la legalitat pel fet que l’administració ha omès les tasques que li vénen conferides per una norma de rang legal, com ara és l’Estatut del Consumidor, i pels principis rectors de l’activitat administrativa, segons els quals cal que la Generalitat adopti un paper actiu en defensa de la llengua i cultura catalanes en l’àmbit socioeconòmic, amb l’objectiu de corregir la situació de desigualtat en què es troba la llengua catalana.
Més avall —i atenent el suggeriment del company Josep Andrés— publiquem els apartats de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP – L7/2007 estatal) que contenen legislació lingüística. Hem marcat amb negreta els fragments directament relacionats amb la llengua —i hem elaborat la traducció amb l’ajuda de l’Internostrum—:
[Veg. versió Generalitat de Catalunya – PDF]
[Veg. versió original espanyola (BOE)]
Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (BOE núm. 89, de 13 d’abril)
[…]
Article 54. Principis de conducta
1. Han de tractar amb atenció i respecte els ciutadans, els seus superiors i els restants empleats públics.
2. L’acompliment de les tasques corresponents al seu lloc de treball s’ha de realitzar de forma diligent i complint la jornada i l’horari establits.
3. Han d’obeir les instruccions i ordres professionals dels superiors, llevat que constituïxquen una infracció manifesta de l’ordenament jurídic. En este cas, les posaran immediatament en coneixement dels òrgans d’inspecció procedents.
4. Han d’informar els ciutadans sobre aquelles matèries o assumptes que tinguen dret a conèixer, i han de facilitar l’exercici dels seus drets i el compliment de les seues obligacions.
5. Han d’administrar els recursos i béns públics amb austeritat, i no els han d’utilitzar en profit propi o de persones pròximes. Tenen, així mateix, el deure vetlar per conservar-los.
6. Han de rebutjar qualsevol regal, favor o servei en condicions avantatjoses que vaja més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia, sense perjudici del que establix el Codi penal.
7. Han de garantir la constància i permanència dels documents per a transmetre’ls i lliurar-los als responsables posteriors.
8. Han de mantindre actualitzada la seua formació i qualificació.
9. Han d’observar les normes sobre seguretat i salut laboral.
10. Han de posar en coneixement dels seus superiors o dels òrgans competents les propostes que consideren adequades per a millorar el desenvolupament de les funcions de la unitat en la qual estiguen destinats. A estos efectes es pot preveure la creació de la instància adequada competent per a centralitzar la recepció de les propostes dels empleats públics o administrats que servixquen per a millorar l’eficàcia en el servei.
11. Han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua en què ho sol·licite sempre que siga oficial en el territori.
[…]
Article 56. Requisits generals
1. Per a poder participar en els processos selectius cal reunir els requisits següents:
a) Tenir la nacionalitat espanyola, sense perjudici del que es disposa en l’article següent.
b) Posseir la capacitat funcional per a l’acompliment de les tasques.
c) Tenir complits els setze anys i no excedir, quan pertoque, de l’edat màxima de jubilació forçosa. Només per llei podrà establir-se una altra edat màxima, diferent de l’edat de jubilació forçosa, per a l’accés a l’ocupació pública.
d) No haver estat separat mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol de les administracions públiques o dels òrgans constitucionals o estatutaris de les comunitats autònomes, ni trobar-se en inhabilitació absoluta o especial per a ocupacions o càrrecs públics per resolució judicial, per a l’accés al cos o escala de funcionari, o per a exercir funcions similars a les quals ocupaven en el cas del personal laboral, en el qual haguera estat separat o inhabilitat. En el cas de ser nacional d’un altre estat, no estar inhabilitat o en situació equivalent ni haver estat sotmés a cap sanció disciplinària o equivalent que impedixca, en el seu estat, en els mateixos termes, l’accés a l’ocupació pública.
e) Posseir la titulació exigida.2. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seues competències, han de promoure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball en les comunitats autònomes que tinguen dos llengües oficials.
3. Pot exigir-se el compliment d’uns altres requisits específics que tinguen relació objectiva i proporcionada amb les funcions assumides i les tasques que cal dur a terme. En tot cas, s’han d’establir de manera abstracta i general.
[…]
Article 61. Sistemes selectius
1. Els processos selectius han de tindre caràcter obert i han de garantir la lliure concurrència, sense perjudici d’allò establit per a la promoció interna i de les mesures de discriminació positiva previstes en este estatut.
Els òrgans de selecció han de vetlar pel compliment del principi d’igualtat d’oportunitats entre sexes.
2. Els procediments de selecció han de tindre cura especialment de la connexió entre el tipus de proves a superar i l’adequació per a l’acompliment de les tasques dels llocs de treball convocats, incloent-hi, si és el cas, les proves pràctiques que siguen necessàries.
Les proves poden consistir en la comprovació dels coneixements i la capacitat analítica dels aspirants, expressats de forma oral o escrita, en la realització d’exercicis que demostren la possessió d’habilitats i destreses, en la comprovació del domini de llengües estrangeres i, si és el cas, en la superació de proves físiques.
3. Els processos selectius que incloguen, a més de les proves preceptives de capacitat, la valoració de mèrits dels aspirants, només poden atorgar a esta valoració una puntuació proporcionada que no determinarà, en cap cas, per ella mateixa el resultat del procés selectiu.
4. Les administracions públiques poden crear òrgans especialitzats i permanents per a l’organització de processos selectius. Poden encomanar-se estes funcions als instituts o escoles d’administració pública.
5. Per a assegurar l’objectivitat i la racionalitat dels processos selectius, les proves poden completar-se amb la superació de cursos, de períodes de pràctiques, amb l’exposició curricular que puguen fer els candidats, amb proves psicotècniques o amb la realització d’entrevistes. Igualment, es poden exigir reconeixements mèdics.
6. Els sistemes selectius de funcionaris de carrera són els d’oposició i concurs oposició que haurien d’incloure, en tot cas, una o diverses proves per a determinar la capacitat dels aspirants i establir l’ordre de prelació.
Només en virtut de llei podrà aplicar-se, amb caràcter excepcional, el sistema de concurs que consistirà únicament en la valoració de mèrits.
7. Els sistemes selectius de personal laboral fix seran els d’oposició, concurs oposició, amb les característiques establides en l’apartat anterior, o concurs de valoració de mèrits.
Les administracions públiques poden negociar les formes de col·laboració que en el marc dels convenis col·lectius fixen l’actuació de les organitzacions sindicals en el desenvolupament dels processos selectius.
8. Els òrgans de selecció no poden proposar l’accés a la condició de funcionari d’un nombre superior d’aprovats al de places convocades, excepte quan així ho haja establit la mateixa convocatòria.
No obstant això, sempre que els òrgans de selecció hagen proposat el nomenament d’igual nombre d’aspirants que el de places convocades, i amb la finalitat d’assegurar la cobertura d’estes, quan es produïxquen renúncies dels aspirants seleccionats, abans del seu nomenament o presa de possessió, l’òrgan convocant podrà requerir de l’òrgan de selecció una relació complementària dels aspirants que seguixquen als proposats, per al seu possible nomenament com a funcionaris de carrera.
[…]
Artículo 95. Faltes disciplinàries
1. Les faltes disciplinàries poden ser molt greus, greus i lleus.
2. Són faltes molt greus:
a) L’incompliment del deure de respecte a la Constitució i als respectius estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes i ciutats de Ceuta i Melilla en l’exercici de la funció pública.
b) Tota actuació que supose discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, així com l’assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o altres conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual i l’assetjament moral, sexual i per raó de sexe.
c) L’abandó del servei, així com no fer-se càrrec voluntàriament de les tasques o funcions que tenen encomanades.
d) L’adopció d’acords manifestament il·legals que causen perjudici greu a l’administració o als ciutadans.
i) La publicació o utilització indeguda de la documentació o informació a què tinguen o hagen tingut accés per raó del seu càrrec o funció.
f) La negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals, que siga causa de la seua publicació o que provoque la seua difusió o coneixement indegut.
g) L’incompliment notori de les funcions essencials inherents al lloc de treball o funcions encomanades.
h) La violació de la imparcialitat, utilitzant les facultats atribuïdes per a influir en processos electorals de qualsevol naturalesa i àmbit.
i) La desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior, llevat que constituïxquen infracció manifesta de l’ordenament jurídic.
j) La prevalença de la condició d’empleat públic per a obtenir un benefici indegut per a u mateix o per a algú altre.
k) L’obstaculització a l’exercici de les llibertats públiques i drets sindicals.
l) La realització d’actes encaminats a coartar el lliure exercici del dret de vaga.
m) L’incompliment de l’obligació d’atendre els serveis essencials en cas de vaga.
n) L’incompliment de les normes sobre incompatibilitats quan això done lloc a una situació d’incompatibilitat.
o) La incompareixença injustificada en les comissions d’investigació de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
p) L’assetjament laboral.
q) També són faltes molt greus aquelles que queden tipificades així en una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la corresponent comunitat autònoma o en els els convenis col·lectius en el cas de personal laboral.3. Les faltes greus seran establides per una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la corresponent comunitat autònoma o pels convenis col·lectius en el cas de personal laboral, atenent les circumstàncies següents:
a) El grau en què s’haja vulnerat la legalitat.
b) La gravetat dels danys causats a l’interés públic, patrimoni o béns de l’administració o dels ciutadans.
c) El descrèdit per a la imatge pública de l’administració.4. Les lleis de funció pública que es dicten en desenvolupament del present estatut determinaran el règim aplicable a les faltes lleus, atenent les circumstàncies anteriors.
[…]
Disposició Addicional Segona
Funcionaris amb habilitació de caràcter estatal1. Funcions públiques en les corporacions locals:
1.1 Són funcions públiques, el compliment de les quals queda reservat exclusivament a funcionaris, aquelles que impliquen exercici d’autoritat, les de fe pública i assessorament legal preceptiu, les de control i fiscalització interna de la gestió economicofinancera i pressupostària, les de comptabilitat i tresoreria.
1.2 Són funcions públiques necessàries en totes les corporacions locals, la responsabilitat administrativa de les quals està reservada a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal:
a) La de secretaria, comprensiva de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu.
b) El control i la fiscalització interna de la gestió economicofinancera i pressupostària, i la comptabilitat, tresoreria i recaptació.2. L’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es subdividix en les subescales següents:
a) Secretaria a la qual correspon les funcions contingudes en l’apartat 1.2.a.
b) Intervenció-tresoreria a la qual correspon les funcions contingudes en l’apartat 1.2.b.
c) Secretaria-intervenció a la qual correspon les funcions contingudes en els apartats 1.2.a i 1.2.b, excepte la funció de tresoreria.Els funcionaris de les subescales de secretaria i intervenció-tresoreria estaran integrats en una d’estes dos categories: entrada o superior.
3. La creació, classificació i supressió de llocs de treball reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal correspon a cada comunitat autònoma, d’acord amb els criteris bàsics que s’establixquen per llei.
4. La convocatòria de l’oferta d’ocupació, amb l’objectiu de cobrir les vacants existents de les places corresponents als funcionaris a què es refereix l’apartat 1.2, correspon a les comunitats autònomes. Així mateix, és de competència de les comunitats autònomes la selecció d’estos funcionaris, de conformitat amb els títols acadèmics requerits i programes mínims aprovats reglamentàriament pel Ministeri d’Administracions Públiques. Les comunitats autònomes han de publicar les convocatòries de les proves selectives dels funcionaris amb habilitació de caràcter estatal en els seus diaris oficials i les han de remetre al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siguen publicades en el Boletín Oficial del Estado.
Les comunitats autònomes han de remetre la relació de funcionaris nomenats al Ministeri d’Administracions Públiques a fi que este procedisca a acreditar l’habilitació estatal obtinguda i a la inscripció en el registre corresponent.
A este efecte, en el Ministeri d’Administracions Públiques hi ha d’haver un registre de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal en el qual haurien d’inscriure’s els nomenaments efectuats per les comunitats autònomes, situacions administratives, preses de possessió, cessament, i totes les incidències que afecten la carrera professional d’estos funcionaris. Este registre ha d’integrar les inscripcions practicades en els registres propis de les comunitats autònomes.
Els funcionaris habilitats estan legitimats per a participar en els concursos de mèrits convocats per a la provisió dels llocs de treball reservats a estos funcionaris en les plantilles de les entitats locals.
5. Provisió de llocs reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal.
5.1. El concurs és el sistema normal de provisió de llocs de treball i s’hi ha de tindre en compte els mèrits generals, els mèrits corresponents al coneixement de les especialitats de l’organització territorial de cada comunitat autònoma i del seu dret propi, el coneixement de la llengua oficial en els termes establits en la legislació autonòmica respectiva i els mèrits específics directament relacionats amb les característiques del lloc.
S’han de fer dos concursos anuals: el concurs ordinari i el concurs unitari.
Les comunitats autònomes en el seu àmbit territorial han de regular les bases comunes del concurs ordinari així com el percentatge de puntuació que corresponga a cadascun dels mèrits enumerats anteriorment.
Les corporacions locals han d’aprovar el concurs ordinari anual amb inclusió de les places vacants que estimen necessari convocar. L’àmbit territorial del concurs ordinari serà el de la comunitat autònoma a la qual pertanga la corporació local.
Els presidents de les corporacions locals han d’efectuar les convocatòries del concurs ordinari i les ha de remetre a la comunitat autònoma corresponent perquè siguen publicades. Les resolucions dels concursos han de ser efectuades per les corporacions locals i les han de remetre a la respectiva comunitat autònoma que, després de la coordinació prèvia de les resolucions per a evitar la pluralitat simultània d’adjudicacions a favor d’un mateix concursant, les ha de publicar en el seu diari oficial i n’ha de donar trasllat al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siguen publicades en el Boletín Oficial del Estado i perquè s’incloguen en el registre de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal.
El Ministeri d’Administracions Públiques ha d’efectuar, supletòriament, segons els mèrits generals i els de valoració autonòmica i d’acord amb el que han establit les comunitats autònomes respecte al requisit de la llengua, la convocatòria anual d’un concurs unitari dels llocs de treball vacants, reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal que hagen de proveir-se per concurs, en els termes que establixca reglamentàriament el Ministeri d’Administracions Públiques.
L’àmbit territorial del concurs unitari serà de caràcter estatal.
5.2 Excepcionalment, per als municipis de gran població previstos en l’article 121 de la Llei 7/1985, així com les diputacions provincials i consells insulars, poden cobrir-se pel sistema de lliure designació, entre funcionaris amb habilitació de caràcter estatal de la subescala i categoria corresponents, els llocs reservats per a ells que es determinen en les relacions de llocs de treball en els termes establits en la legislació bàsica sobre funció pública.
5.3 Les comunitats autònomes han d’efectuar, d’acord amb la seua normativa, els nomenaments provisionals de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal, així com les comissions de serveis, acumulacions, nomenaments de personal interí i de personal accidental.
6. El règim disciplinari aplicable als funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es regula pel que dispose cada Comunitat Autònoma, i correspon al Ministeri d’Administracions Públiques la resolució dels expedients disciplinaris en què el funcionari es trobe destinat en una comunitat diferent d’aquella en la qual se li va incoar l’expedient.
7. Els funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es regixen pels sistemes d’accés, carrera, provisió de llocs i agrupació de funcionaris aplicables en la seua corresponent comunitat autònoma, respectant allò establit en esta Llei.
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
