Hi ha coses a què no ens hauríem d’acostumar mai. Per exemple, al fet que molts governants i funcionaris de l’administració general de l’estat espanyol ens vullguen fer creure —i fingixen creure ells mateixos— que ni tenen ni apliquem cap política lingüística. Per contra, la notícia de l’1 de març del 2007 d’El País ens hauria de moure a la indignació cultural i lingüística, que haurien de compartir principalment la major part dels polítics que no es solen complaure d’ignorar les llengües peninsulars diferents de l’espanyol.
El Govern reactiva la creació d’un consell audiovisual d’àmbit estatal
Rosario G. Gómez, Madrid
[…] Inicialment, el text imposava a les empreses de ràdio i televisió l’obligació que la seua programació atenguera els principis d’«objectivitat i veracitat» informativa, respectara el pluralisme polític, religiós, social, cultural i lingüístic, protegiren la joventut i la infància i promocionara la cultura i les llengües d’Espanya. […] El nou articulat no fixa un mínim d’hores d’emissió en les llengües cooficials per a les televisions que emeten en comunitats amb llengua pròpia, com establia el primer text. […]
És a dir, si tot la cosa acaba aixina, haurem de concloure com el tebeo aquell: «igualico, igualico que el defunto de su agüelico». Quins temps… aquells!
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
