Potser per un excés de voluntat informativa i atenent el fet que l’article que va originar el meu escrit sobre la censura havia estat publicat en la llista InfoMigjorn, Eugeni Reig (administrador d’InfoMigjorn) em va demanar permís per a reproduir-lo en eixa llista també, a fi que els lectors tingueren més informació relacionada amb la denúncia de la censura (en Lletres Valencianes o en la Generalitat Valenciana).
A l’endemà va aparéixer una resposta (en forma d’invectiva o diatriba) en la mateixa llista InfoMigjorn signada per dos tècnics lingüístics, que podeu avaluar vosaltres mateixos després de llegir-la:
LLENÇAR LA MÀ I AMAGAR LA PEDRA
En l’InfoMigjorn núm. 748 (de 02.11.2006), Miquel Boronat –accepteu-nos la imatge– llença la mà i amaga la pedra quan utilitza aquest mitjà per denunciar uns fets molt greus (censura) en el DOGV.
Tot plegat resulta molt commovedor, perquè la denúncia sempre desperta sentiments com la compassió (patir amb) i, per tant, la solidaritat.
Llàstima que el que s’amaga al darrere sembla no tenir més consistència que un ajustament de comptes personal de qui, a més, no sap cap on dispara, tot i fer sang (víctimes col·laterals, en diuen ara).
Amaga la pedra, perquè denuncia uns fets que no concreta, acusant impunement i anònima –ell sí–, al vell estil d’amatent col·laboracionista de règim totalitari. És a dir, amb la presumpta elegància de no assenyalar amb el dit i fent-ho amb la boca petita. Diem presumpta per no dir covarda, perquè aquest món és molt petit i ens coneixem tots, i per tant no cal ser molt espavilat per posar els noms i cognoms que indecentment amaga, o no diu, i que sens dubte responen als que trobareu a la signatura d’aquest escrit i que som (o érem fins fa poc) responsables lingüístics del DOGV.
Tot això, cal dir-ho, sota un exercici retòric bastant precari, atès que entre els dos fets que se suposa que denuncia hi ha distàncies insalvables. El cas de “Lletres valencianes” es tracta, efectivament d’una intromissió inadmissible, ja que s’efectua una operació indigna de neteja sobre textos que anaven signats pels seus redactors. Comparar aquesta situació amb “el que hi va haver en el DOGV”, no només és pixar absolutament fora de test, sinó que a més, ateses les circumstàncies, la seua “denúncia” resulta irrisòria, ja que la “censura” de què parla no és altra que la correcció dels documents publicats en el DOGV en aplicació de la Resolució 12/2002 de l’AVL (DOGV de 24.02.2002), en la qual s’acorda l’adopció prioritària de determinades “formes lingüístiques genuïnes”.
Per què diem irrisòria?
1. Ens agrade o no, l’administració és lliure d’aplicar els seus criteris d’estil en les seues publicacions.
2. Els funcionaris tenim l’obligació (que podem obeir o no, amb les conseqüències que això comporte) de complir amb les instruccions donades pels nostres superiors jeràrquics. Siguen orals o escrites (hi vam consultar els sindicats, però a més, en aquest cas estaven escrites i publicades en el DOGV!!).
3. La immensa majoria de tècnics de l’administració s’ha atès a aquests criteris, incloent-hi els “altres” tècnics del DOGV. Moltes conselleries fins i tot anys abans de la creació de l’AVL (avís per a navegants: no per casualitat es parla dels criteris aplicats per la Conselleria de Cultura). Per cert, en aquell moment, abans de l’AVL, quan vam ser cridats a l’ordre per corregir escrits enviats per altres conselleries que no s’adaptaven a l’estàndard IEC, d’ús comú en la Generalitat, vam ser precisament els sotasignats els qui vam defensar el nostre criteri professional davant el director general d’aleshores. En canvi, al nostre amic Miquel Boronat, present en la reunió, no se li va sentir la veu. Magnífica oportunitat perduda per mostrar la seva gallardia!!! (“Sono un uomo gagliardo!”, deia el personatge de Roberto Benigni en “Down by law”, i mai millor dit)
4. Precisament el DOGV va ser un dels últims a aplicar els criteris de l’AVL, sens dubte a causa “de l’esforçada col·laboració” dels responsables lingüístics del DOGV.
5. Definitivament, no podem estar-nos de destacar l’agosarada i brillant resposta que donaren MB i els altres companys de la CDLPV davant aquests fets, i que constituirà una fita històrica en la defensa de la nostra dignitat lingüística: demanar empara a l’AVL “per l’aplicació restrictiva” dels seus propis criteris!!! (No cal dir que ni els contestaren, i alguns encara deuen estar rient).
En fi, si acusar-nos de poc professionals, per a qui ens coneix no és seriós, fer-ho de censors (o de col·laboradors amb no se sap què) és ja hilarant i ridícul, sobretot quan qui ho fa és un ferm usuari de les formes més particularistes. D’això, en psicoanàlisi en diuen ser còmplice del desordre que hom denuncia i obeeix a una coneguda estructura clínica.
Però no perdem més temps. Ser professional, ací i ara, és anar al fons de la qüestió. Parlem de què fa i com treballa l’AVL i quines conseqüències té per al futur de la llengua, del nefast resultat de la utilització indiscriminada del SALT (per cert, tan enaltit i cobert d’autoritat en els escrits de MB), de l’oportunitat o no de la denominació català-valencià, etc. En aquest debat, i no en cap altre ens trobareu.
Altrament, per moure la cua ja estan els gats.
Josep Nogués i Lluís Solera.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Sense entrar a discutir altres aspectes, polèmics, de la carta de Josep Nogués i Lluís Solera, sí que m’agradaria fer una xicoteta matisació en relació al tercer punt del text.
Jo, que no sóc traductor-corrector del DOGV –i hauria d’afegir que afortunadament, donat el tipus de munició que gasten alguns per estes contrades–, també vaig estar en la reunió de la qual parlen. Hàbilment, no mencionen que el “director general” era una dona (o potser es tracte sencillament, ells tan mirats, de la pràctica d’allò que diuen llenguatge sexista), supose que perquè la memòria dels herois mirífics a voltes sol tenir estes mancances o bé perquè les circumstàncies actuals no ho fan aconsellable; en fi, ja se sap que fins i tot els grans homes també tenen el dret de defensar els seus interessos particulars.
A més a més, i per arredonir un poquet la pirueta en què consisteix la seua comunicació, amaguen que del que es va parlar en la reunió no va ser concretament de la “defensa del nostre criteri professional” (llevat que ho entenguem com un eufemisme, però encara així permeteu-me una rialleta davant d’este llastimós i poc creïble intent d’enaltiment corporatiu), sinó que va ser convocada per a donar explicacions per la redacció, signatura i publicació en premsa, que, per cert, algú va filtrar al Levante sense el consentiment de la resta dels signants, d’una carta adreçada a la directora general en la qual els traductors del DOGV es negaven a passar directament a la maquetació documents que no havien estat prèviament revisats (quina paradoxa!, tot s’ha de dir ara). Sent dir-los que només es va tractar d’això: davant d’una cervesa i en el record potser tot es pot veure molt èpic, i si en són deu, fins i tot patètic, però no va ser en cap moment una lluita per defendre tenaçment eixe suposat “criteri professional”: la reunió va tenir lloc simplement perquè l’alta responsable del departament va considerar que la informació que havia eixit en el diari li perjudicava; altrament, estic convençut, ni els haguera rebut.
Doncs bé, en la meua qualitat de testimoni d’eixa reunió, només puc dir que, en efecte, Miquel Boronat –possiblement mal aconsellat, encara que això mai pot justificar un silenci– no va dir res durant tota la reunió, però, per a ser justos, seria convenient recordar també a estos companys lluitadors –quina memòria tan febla quan volen– la seua actuació: Solera va ser un dels que tampoc no va badar boca, i Nogués, com sempre quan tracta amb les altes instàncies amb les quals l’interessa quedar bé, va estar tot el conciliador que va poder. Vaja, que després d’uns moments inicials de molta tensió, semblava que ens havíem reunit uns amics per a arreglar el món, encara que no fóra, precisament, la companyia més grata. M’agradaria saber també què pensa de tot això el cap de secció d’aleshores, que també hi va participar i va patir les seues conseqüències. Així que més els valdria no posar-se medalles que no els corresponen enterament, de la mateixa manera que pense que tampoc la llengua necessita este tipus de valedors.
El remat de la reunió –sembla que tampoc han considerat oportú comentar-lo, bé perquè no se’n recordaven o bé per mala consciència, ves a saber!– va ser que la directora general demanà el cap d’algú del departament com a desgreuge, i que precisament va ser el de Boronat. No sé si és este el lloc per a analitzar quin va ser el paper dels sotasignants durant els dies posteriors, però sí puc dir que va ser aleshores quan es va radicalitzar una actitud vergonyosa, sobretot per a gent suposadament d’esquerra, que han mantigut fins al dia d’avui: l’aversió cap al company, l’enfrontament continu i l’alineació amb la postura de l’empresa sota l’excusa de “complim ordres”. En definitiva, oblidaren quin era el seu lloc. Trist bagatge per a uns sindicalistes revolucionaris, no creieu?
L’escrit contundent de Nogués i Solera destil•la una mala llet, o, per a ser més precisos, un rancor que jo crec que té més a veure en qüestions personals –esta volta sí– que en altres de caire lingüístic o, més aviat, ideològics. Sense entrar a discutir altres tergiversacions i interpretacions possibles dels fets passats, que de tot n’hi ha –assumpte més d’especialistes que de diletants–, considere que la carta no és més que una declaració pública respecte de Miquel Boronat de la mateixa animositat que han mostrat –i continuen demostrant– cap als seus companys o ex companys de feina.
Emili Morales