Llavors, després de llegir l’article anterior, hi vaig trobar un aspecte desconcertant i vaig enviar a Migjorn l’escrit que seguix:
M’ha sobtat una frase de l’article d’Ester Pinter sobre la censura lingüística en la revista Lletres Valencianes (Avui, 01.11.2006): «Els excol·laboradors no culpen els correctors ni el director, Rafael Coloma, ni tampoc la nova coordinadora, Àfrica Ramírez, perquè “compleixen ordres”.»
Bé, si la frase respon a la realitat, la veritat és que anem malament si la major part dels tècnics que signen la denúncia de censura es pensen que el suposat «compliment d’ordres» eximix els tècnics de la seua responsabilitat.
Precisament l’acceptació d’eixe principi –l’acceptació d’ordres legítimes o no– és el que permet des de les simples autocensures (en el DOGV o en Lletres Valencianes) com el desviament dels fons públics cap a interessos privats en urbanisme o en cultura (i arribaríem encara molt més lluny per este camí).
Una ordre no és vàlida si no reunix una sèrie de requisits, i en el cas dels tècnics lingüístics, la seua capacitat professional els hauria de fer distingir quines ordre són vàlides i quines no. Què són ordres i què són manies o intents d’imposició de persones sense atribucions en la matèria.
De la mateixa manera que un cap mafiós o un cap d’estat poden adduir que no han mort mai ningú, els actuals dirigents del PP (i els anteriors del PSOE) poden adduir que no han ordenat res de tot això, perquè ni deu constar per escrit ni calia.
En el DOGV hi va haver la col·laboració esforçada només d’un o dos tècnics. L’escrit que denuncia ara la censura no veu que està fent un mal favor a la professionalitat i l’ètica mostrada per la resta dels tècnics del DOGV, si deixen entendre que totes les «ordres» s’han de complir inexcusablement i acríticament.
N’hem parlat a bastament en anteriors ocasions, però encara tenim la professionalitat com un flascó de perfum, només per a lluir en algunes ocasions.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
