Despesa en política lingüística (1)

Les administracions públiques publiciten les grans quantitats dels seus pressupostos, per no sempre donen les dades en un context comprensible. Per emmarcar millor eixes dades pressupostàries que solen destacar amb finalitats més aviat publicitàries, convé tindre altres dades amb les quals contrastar les xifres.

A continuació presentem un quadre que pot ajudar a entendre què suposen en concret (en euros per habitant) les quantitats destinades a gestionar les oportunitats i resoldre els problemes de la societat valenciana, en este cas, en l’àmbit de gestió de la política lingüística.

Taula comparativa
Pressupost 2006 – Política lingüística
Pressupost
Política lingüística 2006 		Habitants 2005 Despesa en política lingüística per habitant
Illes Balears 4.154.789 €
Direcció General de Política Lingüística		 983.131 4,226 €
Euskadi 60.489.699 €
Viceconsejería de Política Lingüística
(44.982.755 €)
+
HABE (Instituto para la Alfabetización y Reeuskaldunización de Adultos)
(15.506.944 € )		 2.124.846 28,467 €
Catalunya 27.162.169 €
Secretaria de Política Lingüística (14.000.000 € – Aportacions a Consorci per a la Normalització Lingüística
Inclòs en Secretaria de PL) 		6.995.206 3,882 €
País Valencià 6.479.820 €
Àrea de Política Lingüística
(Acadèmia Valenciana de la Llengua: 3.683.540 €)		 4.692.449 1,380 €

La consignació pressupostària 2006 de la Generaliat valenciana per a la promoció del valencià és 6.479.820 euros. En concret, per a ajudes als ajuntaments s’ha reduït en 33.000 euros: actualment és de 456.000 euros, mentres que l’any 2005 va ser de 489.900 euros.

Les dades permeten vore, per exemple, com s’ho feren ja a partir de 1983 al País Basc en alfabetització d’adults. La llei de creació de l’HABE sembla impensable ací vora 25 anys després. Cal ressaltar que el pressupost per a l’HABE 2006 és de 15.506.944 euros i el de la Viceconsejería de Política Lingüística 44.982.755 euros (total: 60.489.699 €).

Font: elaboració de la CDLPV a partir de dades públiques.

Una volta vist el quadre anterior, podem llegir amb més aprofitament la notícia de l’agència Europa Press que vam poder llegir en Vilaweb (22.11.2006 dc.):

La FVMP subvenciona amb 456.000 euros la promoció del valencià als ajuntaments

VALÈNCIA, 22.11.2006 (EUROPA PRESS)

La Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) subvenciona amb 456.000 euros la promoció del valencià als ajuntaments, segons ha indicat hui el president d’esta entitat i alcalde d’Altea (Marina Baixa), Miguel Ortiz, qui ha subratllat en un comunicat que gràcies al conveni de col·laboració amb la Conselleria de Cultura, Educació i Esports, la FVMP «ha promocionat i donat impuls a accions a favor de l’ús del valencià en l’àmbit de l’administració local, i ha subvencionat les activitats que els municipis organitzen en este sentit».

Ortiz ha indicat que enguany un total de 191 entitats locals i 64 oficines municipals de promoció lingüística han sol·licitat a la FVMP estes ajudes econòmiques, front a les 189 entitats locals i 58 oficines de promoció lingüística que ho van demanar el 2005.

En este sentit ha explicat que han subvencionat ajudes relatives a retolació i senyalització en valencià dels indicadors urbans, de carrers i la senyalització exterior i interior dels edificis municipals i els camins; cursos i campanyes municipals i creació i funcionament d’oficines de sensibilització i promoció de l’ús del valencià.

A més, ha indicat que dins de les accions realitzades per la FVMP per a la promoció de l’ús del valencià, «també està donant suport a la traducció i correcció de textos de les publicacions pròpies de l’entitat i l’assessorament a les entitats locals en aquelles qüestions que conduïsquen a un millor treball en la promoció de l’ús del valencià; i també l’organització de cursos entre el personal de la FVMP, per a preparar per a l’examen del certificat de nivell elemental i mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i el reciclatge o formació contínua de les persones que ja en disposen».

La gramàtica, l’AVL i treballar en pau

Ha aparegut la gramàtica de l’AVL —que ja hem pogut consultar una mica—. És un element de referència per a la tasca professional dels tècnics lingüístics, però encara cal una mica de temps per a valorar-la, supose. Jo només puc dir, de moment, que crec que la utilització de lletres de pal sec complica la lectura en paper. Però, vaja, potser són manies meues.

D’altra banda, però molt relacionat amb la gràmàtica i la tasca de l’AVL, i amb relació directa amb els tècnics lingüístics, crec que convé llegir i valorar l’escrit aparegut en la revista El Temps (1.171, 21.11.2006) que reproduïxc tot seguit:

Deixeu-nos treballar i feu coses útils

Un programa factible i efectiu per a l’AVL

Deixeu-nos treballar, als professors, als tècnics lingüístics i als escriptors, i feu alguna cosa realment de profit per la llengua. Aquest podria ser el programa de treball que, recollint la voluntat de molts professionals de l’ensenyament, de l’assessorament lingüístic i la literatura, proposaríem a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a la nova etapa que s’enceta amb les eleccions a càrrecs directius. Les actuacions que considerem de profit, les exposem a continuació.

Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’AVL ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa. En teoria, l’AVL proclama com a «criteri inspirador» de la seua obra contribuir «al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú». Però, de fet, comet la greu irresponsabilitat de no haver acordat els canvis en la normativa morfològica, ortogràfica i lèxica almenys amb les altres entitats que tenen potestat legal en la codificació lingüística: l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, a més de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, referència de facto en l’àmbit valencià. Ara els usuaris ens enfrontem amb la realitat que hi ha centenars -potser milers- de grafies o paraules que són normatives o no ho són segons quin diccionari usem, gràcies exclusivament a l’obra que l’AVL té la ironia de proclamar «de convergència lingüística».

En conseqüència, si l’AVL vol realment contribuir a un model de llengua unitari per a tota la comunitat catalanoparlant, hauria de respectar l’obra feta i acordar qualsevol modificació, per mínima que siga, almenys amb l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Promoure una normativa i un model de referència unitaris és condició necessària però no suficient. La unitat i la convergència lingüístiques es demostren i s’aconsegueixen amb l’ús efectiu. Contra l’escissió entre «valencià» i «català» presentades com a dues llengües diferents per molts organismes oficials (Generalitat Valenciana, ministeris espanyols, BOE, etc.), l’AVL té l’obligació de garantir que aquests organismes oferesquen una versió única i unitària. Això -i no la dispersió normativa- sí que resulta una tasca ineludible si l’AVL pretén que creguem que el seu paper «acadèmic» és seriós i que exerceix de veritat el mandat estatutari de fer complir les seues decisions en matèria lingüística a totes les administracions públiques.

Igualment, si aspira a un mínim de credibilitat entre els usuaris i els professionals de la llengua, l’AVL hauria de denunciar i eradicar la censura lingüística (i ideològica) que s’aplica en el seu nom, en lloc d’inhibir-se’ n irresponsablement mirant cap a una altra banda. És un fet flagrant que hi ha una censura exercida per càrrecs polítics sobretot en la Generalitat Valenciana i que aquesta es basa en les llistes de les «genuïnitats» valencianes que l’AVL elabora i que s’imposen com a solucions exclusives en les publicacions oficials de la Generalitat i als llibres de text.

Si, com diu l’AVL en la introducció al Diccionari ortogràfic que ha publicat, els valencians «compartim una mateixa literatura i un mateix espai cultural i comunicatiu» amb altres territoris, l’AVL hauria d’instar públicament el Govern valencià a participar en institucions i en actes culturals comuns amb la resta de la comunitat lingüística catalana. Per exemple, en un institut compartit de promoció de la llengua i la cultura, i en esdeveniments com la fira del llibre de Frankfurt, en els quals sembla que no participarà. I sobretot, l’AVL hauria d’exigir que la Generalitat Valenciana i els poders públics fessen efectiu, en un àmbit socialment tan important com el dels mitjans de comunicació, aquest «mateix espai cultural i comunicatiu» al qual apel3la, amb la recepció recíproca de totes les televisions i ràdios que emeten en català.

L’AVL, per mitjà de la Secció de Foment de l’Ús del Valencià, hauria de fer un seguiment estricte de l’ús de la llengua pròpia en els mitjans de comunicació públics i del grau de compliment dels programes d’ensenyament en valencià, d’immersió lingüistica i d’incorporació progressiva, que sovint resulten més nominals que reals i massa vegades són víctimes d’entrebancs administratius en l’escola pública i del frau injustificable en l’ensenyament concertat o privat.

Finalment, si s’ha de guanyar el respecte dels usuaris i dels professionals de la llengua, l’AVL ha de deixar de ser un òrgan polític governat per comissaris i per consignes de partit i integrat per persones amb carnet que sovint no tenen la competència lingüística per a exercir d’«acadèmics» . Si ha de dur a terme la seua tasca «acadèmica» amb eficàcia i reconeixement, l’AVL ha de passar a ser un ens tècnicament solvent, capaç de fer aportacions lingüístiques rigoroses i socialment útils per a la normalitat de la llengua.

Si no és així i no canvien radicalment el paper que han fet fins ara, els demanem que pleguen o que es dediquen a qüestions d’erudició lingüística o etnogràfica. Però almenys que tinguen l’amabilitat -pensem que no és massa demanar- de deixar-nos treballar amb la llengua i deixar-nos utilitzar-la amb dignitat, sense crear-nos més entrebancs que els que ja ens posa el PP tot solet.

Isidre Crespo, professor
Toni Cucarella, escriptor
Francesc Esteve, tècnic lingüístic
Gemma Pasqual, escriptora

Oposició a Castelló de la Plana

Ajuntament de Castelló de la Plana

Convocatòria per a proveir en propietat, mitjançant oposició lliure, una plaça de tècnic lingüístic, vacant en la plantilla de funcionaris d’aquest Ajuntament, enquadrada en el grup A, corresponent a l’escala d’administració especial, subescala tècnica, tècnic superior. (DOGV núm. 5392, de 21.11.2006)

El tinent d’alcalde regidor delegat de Personal, mitjançant Decret de data 31 de juliol de 2006, resolgué convocar, per a proveir en propietat, una plaça de tècnic lingüístic.

Nombre de places: una.

Forma de selecció: oposició lliure.

Bases: regiran les publicades integres en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló número 101, de data 24 d’agost de 2006. [PDF]

Drets d’examen: 30,00 euros (compte denominació: Oposicions i concursos Ajuntament de Castelló de la Plana, entitat Bancaixa, número 2077 0580 42 3105081227).

Ordre d’actuació: l’ordre d’actuació dels opositors començarà per aquell el primer cognom del qual comence per la lletra T, segons el que estableix la Resolució de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques de data 4 d’abril de 2006, i continuarà per ordre alfabètic.

Participants: els qui desitgen participar en les corresponents proves selectives hauran de sol·licitar-ho mitjançant el model general d’instància, dirigida a l’alcalde en la Secretaria d’aquest ajuntament (Registre General), i hauran d’adjuntar resguard justificatiu d’haver-hi pagat els drets d’examen. Si el pagament s’efectua mitjançant gir postal o telegràfic, es consignarà el número de gir.
Per a ser admesos i prendre part en les proves selectives, a més de les seues circumstàncies personals, els sol·licitants hauran de manifestar en les instàncies que reuneixen tots i cadascun dels requisits exigits, referits sempre a la data d’expiració del termini assenyalat per a la presentació d’instàncies.

Termini: el termini de presentació de sol·licituds serà de 20 dies naturals comptadors a partir de l’endemà de la publicació d’aquest anunci en el Boletín Oficial del Estado.

Els successius anuncis es publicaran en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló i en el tauler d’anuncis d’aquest ajuntament, d’acord amb la legislació aplicable.

Resposta dels «altres tècnics del DOGV»

A/a de Josep Nogués i Lluís Solera, responsables (o exresponsables) lingüístics del DOGV,

Els sotasignats (altrament coneguts com «els altres tècnics del DOGV») ens veiem en la necessitat de contestar la vostra carta difosa fa uns pocs dies en InfoMigjorn [veg. «Censura i autocensura (3)»]; amb els anys, per estes latituds n’hem vist de tots colors, però ara la grollera manipulació que heu fet d’uns esdeveniments que també vam compartir ja passa de la ratlla. Només volem fer quatre aclariments:

1. En primer lloc, els tres sotasignats que vam estar, com vosaltres, companys de Miquel Boronat en el DOGV, només podem veure una molt mala consciència en l’enfilall d’acusacions tendencioses amb què l’heu obsequiat en el vostre escrit, per uns fets de què no va ser sinó l’únic cap de turc: una carta redactada per algú, que tots vam signar com a queixa perquè ens havien prohibit corregir certs documents, i que va ser filtrada a la premsa per algú sense consultar la resta de companys.

2. Ara ens preguntem si la vostra «professionalitat» com a responsables lingüístics –això heu dit que sou– s’ha basat en un esforç continuat per tal d’esdevenir uns brillants «passants» de documents directes on no quedava cap traça d’esmena lingüística, però que –això sí– us permeté assolir el primer lloc en el rànquing de productivitat del DOGV, posant de retop en evidència els vostres companys desvagats que sí que féiem el que ens corresponia. Corporativisme professional o acció sindical esforçada? No ho hem pogut esbrinar encara, però estem tranquils perquè la vostra virtut s’ha vist recompensada (i/o promocionada).

3. O potser la vostra professionalitat es deu referir al paper exemplar i totalment Des-Interessat que vau assumir en una ocasió en què sí que vau «corregir» uns documents mentre la morralla féiem riure més d’un per signar una carta dirigida a l’AVL, que amb tota probabilitat ens podia reportar problemes amb els nostres superiors.

4. Sabem que, com a sindicalistes compromesos que sou, deveu tenir més clar que nosaltres que pertoca defensar l’autonomia professional d’un tècnic d’administració especial enfront d’ingerències polítiques. O, com heu dit en el vostre escrit, qui paga mana? L’STAPV mateix va fer un comunicat el 18 de juliol de 2002 on es comprometé a donar el seu suport als tècnics lingüístics en este sentit, però es veu que de llavors ençà ha plogut molt.

I per part nostra, donem per acabat el debat.

Què hi farem! La memòria és laxa … però convé exercir-la de tant en tant, ni que siga per higiene mental.

Atentament,

Alícia Marqués Palàcios, Immaculada Navarro Tomás, Maribel Estrems Daròs, Aureli Querol Anglés i Susanna Bosch Espert

La poca cortesia espanyola

Els tècnics lingüístics no únicament vivim de les opinions que tenim de nosaltres mateixos. De fet, molt sovint les nostres possibilitats laborals depenen no del que opinen els dirigents polítics de la gestió de les llengües en l’administració i la societat valenciana, sinó del que fan.

Per tant, a pesar del que poden arribar a dir que opinen els dirigents del PP valencians, convé recordar esta mostra pràctica del que fa el conseller del PP Font de Mora Turón quan té l’oportunitat de mostrar la llengua dels valencians (i catalans, en general) en Europa:

La Generalitat valenciana renuncia a parlar en valencià en el Consell de la UE

BRUSSEL·LES, 13 (EUROPA PRESS)

El conseller de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Mora, ha renunciat hui a utilitzar el valencià en la seua intervenció en el Consell de la UE i parlarà en castellà, l’idioma que, ha declarat, «representa les 17 comunitats autònomes» en nom de les quals parlarà este dilluns i també per deferència al Govern espanyol.

«Intervindré en castellà per una raó molt senzilla: jo intervinc ací en representació de les 17 comunitats autònomes i el nexe comú entre totes és l’idioma castellà», ha explicat en arribar al Consell, on participarà a la reunió de ministres europeus de Cultura i Educació que es fa hui i demà. Ha agregat que «nosaltres no som ni una comunitat nacionalista ni una comunitat amb complexos, en conseqüència, creiem que hem d’intervindre en l’idioma que representa les 17 comunitats autònomes».

A més, el conseller ha assenyalat que la seua decisió d’utilitzar el castellà i no el valencià és per «una qüestió de cortesia: intervenim juntament amb el Govern d’Espanya i amb l’ambaixador espanyol i, per tant, seria un contrasentit que estes persones espanyoles hagueren d’utilitzar un servici de traducció per a entendre’ns» .

Així, s’ha confirmat la intenció de Font de Mora d’intervindre en castellà que ja van apuntar fonts diplomàtiques la setmana passada i que, tot i això, han assegurat també que el servici d’intèrprets en valencià, la tramitació del qual va sol·licitar la Generalitat valenciana a través de la Representació Permanent d’Espanya davant de la UE, estaria hui preparat per si de cas el conseller canviava d’opinió. «Nosaltres vam demanar traductors m’imagine que per a tindre totes les opcions, perquè sempre s’ha de fer», ha puntualitzat el conseller.

L’opció entre castellà i valencià és possible gràcies a l’acord que l’any passat va signar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb la secretaria general del Consell de la UE, per a fer possible que els representants d’aquelles comunitats autònomes on l’espanyol és llengua cooficial amb el català/valencià, èuscar i gallec puguen utilitzar estes últimes si així ho desitgen, sempre que hagen avisat amb set setmanes d’antelació per a gestionar la presència d’intèrprets en estes llengües.

Mentrestant, el vicepresident de la Xunta de Galícia, Antxo Quintana, sí utilitzarà el gallec durant la intervenció que realitzarà esta vesprada juntament amb el ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, en la part del Consell dedicada a Joventut.

Queda clar que hi ha cortesia valenciana, però no n’hi ha ni gallega (o portuguesa) i ni molt menys espanyola, ja que els espanyols no renuncien mai a imposar-nos la seua llengua.

Un comentari d’una tècnica rasa del DOGV

Jo també m’imposaré una autocensura per a no haver de tirar més llenya al foc sobre el cúmul de despròsits i l’exhibició de vanitats de què alguns col·legues han donat bona mostra en el seu escrit [vegeu més avall «Censura i autocensura (3)»]. Les nostres paraules, en major mesura que el nostre rostre, ens tornen el reflex del que som. I deixarem per a una altra ocasió el que hauria d’haver estat un debat asserenat sobre les alternatives que alguns vam triar (amb millor o menor fortuna) a l’hora d’exercir les nostres funcions amb un mínim de professionalitat.

Només vull fer un comentari personal: per a lamentar-nos d’evidències derrotistes del tipus «l’AVL està polititzada», sempre hi som a temps, però crec que no és vàlid com a excusa per a assumir la responsabilitat que ens correspon com a personal especialitzat en matèria ligüística davant de l’administració; ni tampoc ens eximeix de la nostra responsabilitat l’ús pur i dur que fem d’un traductor automatitzat per a produir documents infumables adduint-ne els criteris particularistes amb què va ser creada aquella eina. Molt sovint, proclames puristes d’este tipus ens duen a la inhibició —quan no a coses pitjors.

Alícia Marqués Palàcios

Oposicions a Montserrat

El CIDAJ ens ha fet arribar la informació següent:

Informació pública de l’edicte de l’Ajuntament sobre la modificació de les bases específiques que han de regir la convocatòria per a la provisió en propietat d’una plaça de tècnic lingüístic. [2006/S11824] (DOGV n.º 5374, de 25.10.2006)

En el Butlletí Oficial de la Província de València número 206 de data 30 d’agost de 2006, s’ha publicat edicte de l’Ajuntament de Montserrat sobre modificació de les bases particulars que han de regir la convocatòria per a la provisió en propietat d’un plaça de tècnic lingüístic, pel procediment de concurs oposició lliure de l’Ajuntament de Montserrat.

Cosa que es fa pública.
Montserrat, 28 de setembre de 2006. L’alcalde: Josep M. Mas i García.

I l’edicte esmentat diu:

EDICTE

En relació amb el recurs de reposició contra les bases específiques que han de regir la convocatòria per a la provisió en propietat d’un plaça de tècnic/a lingüístic/a, pel procediment de concurs oposició lliure, de l’Ajuntament de Montserrat, publicades en el BOP número 144, de 19-6-2006, procedim a esmenar allò estipulat en les bases tercera i sisena, B) fase de concurs de les bases, les quals quedaran de la següent manera:

En la base tercera s’establix com a titulació per a l’accés a la plaça esmentada: “diplomat/da universitari/a, o equivalent, o llicenciatura en filologia catalana”.

En la base sisena, B) Fase de concurs… Formació “(…màxim de 4,60 punts): -Titulacions acadèmiques:…màxim 0,60 punts,…: a)…. 0,30 punts; b)…… 0,60 punts.”

Ho fem públic perquè en prengueu coneixement.
Montserrat, 31 de juliol del 2006.-L’alcalde, Josep M. Mas Garcia.

Censura i autocensura (4)

Abans de cloure, puc dir amb un cert grau de satisfacció que en Migjorn es va establir un petit debat racional i ben confrontat amb altres companys tècnics.

Per contra, i continuant amb la situació en InfoMigjorn, davant del caire agre de la invectiva dels dos col·legues aparentment ofesos i després de la sorpresa inicial, vaig decidir no detallar al meu torn les aventures i carreres professionals dels dos tècnics, no polemitzar innecessàriament sobre les mitges veritats amb què farcien el seu escrit i ni tan sols comentar les seues fílies o fòbies —que ells poden avaluar «clínicamet»—, sinó més aviat aclarir algun punt que havien passat per alt o que aportaven descontextualitzat (en este sentit, comentaven fets esdevinguts en 1998 i en el 2002), a més d’indicar que si no els esmentava amb noms i cognoms era perquè els tinc un mínim respecte com a persones i no considere que calga barrejar-hi impertinències i malsons personals. Per tot això, vaig redactar una mínima rèplica:

Veig que uns meus antics companys d’horari, que no de faena, també s’han apuntat a uns lleures diferents dels que acostumaven. Em llegiré la invectiva que m’adrecen.

Al capdavall, si els ha picat alguna cosa, ells mateixos, ja que jo no he acusat de manera «anònima», atés que sempre firme, sinó que no he esmentat noms de persones, perquè pense que tots ens podem equivocar, però que els errors i les malifetes no s’han d’amagar, per tal de no repetir-les.

Els fets estan documentats i les denúncies fetes i reiterades. Si se n’assabenten ara i els fa tanta gràcia, doncs, supose que devien estar ocupats en altres coses que els devien interessar més, com per exemple riure’s dels companys que es reunien després de la faena per a tractar els problemes professionals que teníem.

Al cap i a la fi, m’alegre d’haver-los despertat alguna passió –amb massa retard, és cert–.

D’altra banda, em sap greu no haver parlat en «una» reunió. Certament, no vaig fer ben fet i em sap greu des que es va acabar aquella reunió. Al capdavall, alguns vam continuar intentant fer la faena amb professionalitat i altres van fer altres coses.

Com a cosa ja anecdòtica puc dir que jo vaig anar fora del DOGV, i no vaig ser admés a reincorporar-m’hi quan em corresponia d’acord amb la borsa de treball. Degué ser per callar en aquella reunió.

Certament, no sóc tan gallard com ells: fes el que dic, no el que faig, oi?

Doncs, això, remena, nena… Ho deixe córrer ací.

Fins a l’altra.

El debat ha estat definitivament traslladat a Migjorn, però no serà un debat —espere— sobre la precarietat del meu estat «psicoanalític» (si és que existix res d’això), sinó sobre la censura, les pressions, els suggeriments i la tasca dels tècnics lingüístics, sotmesa a precarietats i percepcions errònies.

Naturalment, este DTL també hauria de poder acollir i vehicular les reflexions sobre estos mateixos temes.

— Una petita aportació sobre el tema: comunicació per a la trobada de l’AVL (2005).

Censura i autocensura (3)

Potser per un excés de voluntat informativa i atenent el fet que l’article que va originar el meu escrit sobre la censura havia estat publicat en la llista InfoMigjorn, Eugeni Reig (administrador d’InfoMigjorn) em va demanar permís per a reproduir-lo en eixa llista també, a fi que els lectors tingueren més informació relacionada amb la denúncia de la censura (en Lletres Valencianes o en la Generalitat Valenciana).

A l’endemà va aparéixer una resposta (en forma d’invectiva o diatriba) en la mateixa llista InfoMigjorn signada per dos tècnics lingüístics, que podeu avaluar vosaltres mateixos després de llegir-la:

LLENÇAR LA MÀ I AMAGAR LA PEDRA

En l’InfoMigjorn núm. 748 (de 02.11.2006), Miquel Boronat –accepteu-nos la imatge– llença la mà i amaga la pedra quan utilitza aquest mitjà per denunciar uns fets molt greus (censura) en el DOGV.

Tot plegat resulta molt commovedor, perquè la denúncia sempre desperta sentiments com la compassió (patir amb) i, per tant, la solidaritat.

Llàstima que el que s’amaga al darrere sembla no tenir més consistència que un ajustament de comptes personal de qui, a més, no sap cap on dispara, tot i fer sang (víctimes col·laterals, en diuen ara).

Amaga la pedra, perquè denuncia uns fets que no concreta, acusant impunement i anònima –ell sí–, al vell estil d’amatent col·laboracionista de règim totalitari. És a dir, amb la presumpta elegància de no assenyalar amb el dit i fent-ho amb la boca petita. Diem presumpta per no dir covarda, perquè aquest món és molt petit i ens coneixem tots, i per tant no cal ser molt espavilat per posar els noms i cognoms que indecentment amaga, o no diu, i que sens dubte responen als que trobareu a la signatura d’aquest escrit i que som (o érem fins fa poc) responsables lingüístics del DOGV.

Tot això, cal dir-ho, sota un exercici retòric bastant precari, atès que entre els dos fets que se suposa que denuncia hi ha distàncies insalvables. El cas de “Lletres valencianes” es tracta, efectivament d’una intromissió inadmissible, ja que s’efectua una operació indigna de neteja sobre textos que anaven signats pels seus redactors. Comparar aquesta situació amb “el que hi va haver en el DOGV”, no només és pixar absolutament fora de test, sinó que a més, ateses les circumstàncies, la seua “denúncia” resulta irrisòria, ja que la “censura” de què parla no és altra que la correcció dels documents publicats en el DOGV en aplicació de la Resolució 12/2002 de l’AVL (DOGV de 24.02.2002), en la qual s’acorda l’adopció prioritària de determinades “formes lingüístiques genuïnes”.

Per què diem irrisòria?

1. Ens agrade o no, l’administració és lliure d’aplicar els seus criteris d’estil en les seues publicacions.

2. Els funcionaris tenim l’obligació (que podem obeir o no, amb les conseqüències que això comporte) de complir amb les instruccions donades pels nostres superiors jeràrquics. Siguen orals o escrites (hi vam consultar els sindicats, però a més, en aquest cas estaven escrites i publicades en el DOGV!!).

3. La immensa majoria de tècnics de l’administració s’ha atès a aquests criteris, incloent-hi els “altres” tècnics del DOGV. Moltes conselleries fins i tot anys abans de la creació de l’AVL (avís per a navegants: no per casualitat es parla dels criteris aplicats per la Conselleria de Cultura). Per cert, en aquell moment, abans de l’AVL, quan vam ser cridats a l’ordre per corregir escrits enviats per altres conselleries que no s’adaptaven a l’estàndard IEC, d’ús comú en la Generalitat, vam ser precisament els sotasignats els qui vam defensar el nostre criteri professional davant el director general d’aleshores. En canvi, al nostre amic Miquel Boronat, present en la reunió, no se li va sentir la veu. Magnífica oportunitat perduda per mostrar la seva gallardia!!! (“Sono un uomo gagliardo!”, deia el personatge de Roberto Benigni en “Down by law”, i mai millor dit)

4. Precisament el DOGV va ser un dels últims a aplicar els criteris de l’AVL, sens dubte a causa “de l’esforçada col·laboració” dels responsables lingüístics del DOGV.

5. Definitivament, no podem estar-nos de destacar l’agosarada i brillant resposta que donaren MB i els altres companys de la CDLPV davant aquests fets, i que constituirà una fita històrica en la defensa de la nostra dignitat lingüística: demanar empara a l’AVL “per l’aplicació restrictiva” dels seus propis criteris!!! (No cal dir que ni els contestaren, i alguns encara deuen estar rient).

En fi, si acusar-nos de poc professionals, per a qui ens coneix no és seriós, fer-ho de censors (o de col·laboradors amb no se sap què) és ja hilarant i ridícul, sobretot quan qui ho fa és un ferm usuari de les formes més particularistes. D’això, en psicoanàlisi en diuen ser còmplice del desordre que hom denuncia i obeeix a una coneguda estructura clínica.

Però no perdem més temps. Ser professional, ací i ara, és anar al fons de la qüestió. Parlem de què fa i com treballa l’AVL i quines conseqüències té per al futur de la llengua, del nefast resultat de la utilització indiscriminada del SALT (per cert, tan enaltit i cobert d’autoritat en els escrits de MB), de l’oportunitat o no de la denominació català-valencià, etc. En aquest debat, i no en cap altre ens trobareu.

Altrament, per moure la cua ja estan els gats.

Josep Nogués i Lluís Solera.

Censura i autocensura (2)

Llavors, després de llegir l’article anterior, hi vaig trobar un aspecte desconcertant i vaig enviar a Migjorn l’escrit que seguix:

M’ha sobtat una frase de l’article d’Ester Pinter sobre la censura lingüística en la revista Lletres Valencianes (Avui, 01.11.2006): «Els excol·laboradors no culpen els correctors ni el director, Rafael Coloma, ni tampoc la nova coordinadora, Àfrica Ramírez, perquè “compleixen ordres”.»

Bé, si la frase respon a la realitat, la veritat és que anem malament si la major part dels tècnics que signen la denúncia de censura es pensen que el suposat «compliment d’ordres» eximix els tècnics de la seua responsabilitat.

Precisament l’acceptació d’eixe principi –l’acceptació d’ordres legítimes o no– és el que permet des de les simples autocensures (en el DOGV o en Lletres Valencianes) com el desviament dels fons públics cap a interessos privats en urbanisme o en cultura (i arribaríem encara molt més lluny per este camí).

Una ordre no és vàlida si no reunix una sèrie de requisits, i en el cas dels tècnics lingüístics, la seua capacitat professional els hauria de fer distingir quines ordre són vàlides i quines no. Què són ordres i què són manies o intents d’imposició de persones sense atribucions en la matèria.

De la mateixa manera que un cap mafiós o un cap d’estat poden adduir que no han mort mai ningú, els actuals dirigents del PP (i els anteriors del PSOE) poden adduir que no han ordenat res de tot això, perquè ni deu constar per escrit ni calia.

En el DOGV hi va haver la col·laboració esforçada només d’un o dos tècnics. L’escrit que denuncia ara la censura no veu que està fent un mal favor a la professionalitat i l’ètica mostrada per la resta dels tècnics del DOGV, si deixen entendre que totes les «ordres» s’han de complir inexcusablement i acríticament.

N’hem parlat a bastament en anteriors ocasions, però encara tenim la professionalitat com un flascó de perfum, només per a lluir en algunes ocasions.