Cartell de benvinguda a Ràfah. / Al Jazeera English.
El nom de la ciutat palestina de la Franja de Gaza, que en àrab s’escriu رفح, es transcriu Ràfah o Rafah, depenent de la pronúncia i seguint els criteris de transcripció de l’iec. La pronúncia plana, «més coherent amb el nom originari» (segons comenta l’Oficina d’Estandardització de l’iec en un missatge del 17.04.2025), és la que podem sentir recomanada per diverses fonts en la xarxa.
L’Ésadir (consulta: 07.04.2025) opta per la pronúncia aguda i, per tant, escriu Rafah. És la pronúncia que podem sentir en alguns vídeos de la cadena Al Jazeera.
La rambla de Rambutxar en el Nomenclàtor Toponímic Valencià.
La rambla del Rambutxar discorre pel terme de Sant Vicent del Raspeig.
Este topònim no apareix en l’Onomasticon cataloniae de Coromines. L’any 1997, solia utilitzar-se la forma Rambutjar, tal com indicava la Gran Enciclopèdia Valenciana (v. 8, s. v. Sant Vicent del Raspeig).
Exemple de la variant ana en Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibres dels Reis de Jordi Bruguera i Pere Casanellas (2011). / Tret de Google Llibres.[icon name="google" prefix="fab"]La preposició ad —variant de la preposició a—, té entrada en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (07.04.2025). Apareix amb una explicació i un exemple que aclarix que no s’apostrofa amb el demostratius i pronoms que sol precedir:
ad prep. [col·loq.] Variant de la preposició a usada davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona. Ad elles això no els agradava gens.
A més de la forma ad, la giec recull les variants an i amb. La variant an, seguint la mateixa regla ortogràfica anterior que s’aplica en ad, tampoc s’apostrofa quan va seguida per paraules començades per a o e, criteri que ja apareixia en l’acord ortogràfic del 1913:
«En el cas d’emplear-se an en lloc de a, no s’escriurà a n’ (ni a-n) sinó an : ho he dit an ell (millor : ho he dit a ell).»
Aixina ho va aplicar també el dcvb:
AN (o ana). var. vg.
de la preposició a. «An aquell l’estimaven» (Ross., Conflent, Cerdanya, Mall., Men.). «An tu t’ho dic» (Vallès). «Me donà la comunió ana jo» (Conflent). «No l’entenc, an ell» (Alcoi). «Anàvem contra an ell» (Morella). «Ho hai dit an d’altres» (Sort). «Ana tu t’ho diré» (Guilleries, Empordà). «An ell i ana mi ens ho deia» (Meià). «M’estimaria més donar-ho amb un gos que no pas ana vós» (Agullana). «La vaig donar an els meus germans» (Solsona, Barc., Bal.). «Un niu vaig trobar | ana la ribera» (cançó pop., Llofriu). Puig que Déu me n’ha enviada | y ana vós m’ha destinada, cançó de Ribes (Butll. C. Exc. Ll., v, 65). Donada la benedicció apostòlica an aquella imponent audiència, Verdaguer Exc. 10. Incerta de merèixer gràcia an els ulls de l’home inconegut, Alcover Poem. Bíbl. 41. No, an a mi no me’l pendria el parany, Ruyra Parada 14. Flor que al pit dones tendresa, volada an el pensament, Salvà Poes. 23. […]
La giec actual manté (07.04.2025) eixe mateix criteri:
[…] les preposicions a i en tenen les variants col·loquials an i amb (amb les pronunciacions corresponents a cada parlar); en el cas de a, per a evitar el contacte amb una vocal següent: Ho donarem an/amb ell (confusió de a amb en i amb); No pensis més amb aquella desgràcia (confusió de en amb amb).
A pesar que les regles ortogràfiques indiquen que estes variants no s’apostrofen, és habitual vore escrites eixes variants apostrofades («a d’» o «a n’»):
In their own words, Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert (1959): «A n’ell i la Guinguite un fort abraç»
El llibre de les abelles de Manel Ollé i Albiol (1996): «s’arruixa a n’elles i per les parets»
Contes de la Terra Plana de Carlos Soler Chulvi (2019): «Pere es va arrimar a d’elles i va preguntar»
Petó ferotge de Roberto Saviano (2020): «jo l’hi picat a n’ell perquè qui m’ha fet mal una vegada»
Sota el fang de Joan Roca Navarro (2023): «Vaiga, sembles a n’ell… Tun pare no és molt parlador»
Les prevencions de Fabra. Més variants usuals
A banda de les solucions ortogràfiques actuals, convé tindre en compte que Fabra va tractar de resoldre la qüestió d’una altra manera, tal com explica Aina Torrent-Lenzen («Una nova directriu dins la recepció de l’obra de Pompeu Fabra», 1996):
Fabra es va manifestar explícitament en contra d’aquesta interpretació (preposició a + [n] epentética), oposant-se així a la grafia an, molt generalitzada en la seva época.
Fabra va fixar eixa prevenció en la Gramàtica catalana de l’any 1933:
Aquesta preposició pot revestir diferents formes en la llengua parlada : a, an, ane, ad. L’única forma admissible en la llengua literària és la primera.
Actualment l’escriptura ja no es circumscriu a allò que abans es denominava llengua literària, sinó que es manifesta en tota la varietat de registres i dialectes, que no sempre poden aparéixer en les obres normatives, tal com mos explica l’Oficina d’Estandardització de l’iec per correu electrònic (09.04.2025):
«En aquesta qüestió, com en altres qüestions gramaticals, el text de la giec pretén ser més representatiu que no pas exhaustiu de la variació existent».
En tot cas, convé que la normativa proporcione les regles per a que es puguen reflectir per escrit totes les possibilitats. En este cas, la normativa aclarix que estes variants de la preposició a no s’apostrofen.
L’Oficina d’Estandardització mos dona una mostra de la documentació de què disposa:
«Les grafies ane (Fabra 1933: 112), ana (Sancho 2001/2008 [GCC]: 1730), an a (Moll 2006: 304 [en un ex. de Ruyra, al costat de en i ana]) o ena (Calveras, «Variants de les preposicions a, en, ab en els dialectes catalans», AORL, 1928, I: 156), però també hi ha altres variants de a seguida de consonant no mencionades a la GIEC, com am (DCVB: am¹), ama (DCVB: ama³), amba (DCVB: amba) o ambe (DCVB: ambe), al o ala (Calveras 1928). Citem les formes anteriors merament a tall il·lustratiu i sense pretensió de ser exhaustius: una exhaustivitat que es poden permetre altres treballs monogràfics de descripció i recerca.»
Pont de les Estacades, a l’assut de Riola, inici de la séquia Major. / Google Maps.
Podem localitzar dos séquies valencianes que reben la mateixa denominació, séquia dels Quatre Pobles:
A la Vall d’Albaida. Segons l’article «Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva» d’Agustí Ventura Conejero (1997):
«Malgrat això no apareix el Repartiment i no sabem si els cristians que la poblarien serien els que al Repartiment figuren a les donacions de Huadacecar, que sense dubtes no es refereixen a l’estricte poble de Guadasèquies [sic] sinó a tot el conjunt d’ells, els poblets del riu, regats per la sèquia [sic] de Colata o dels quatre pobles.»
El Nomenclàtor Toponímic Valencià (consulta: 07.03.2025) permet localitzar eixa séquia, que l’article de Ventura també denomina de Colata, i que va d’Alfarrasí a Guadasséquies passant per Benissuera i Sempere.
A la Ribera Baixa. Segons l’article «El naixement de la sèquia [sic] Major de Corbera a començaments del segle xv» de Salvador Vercher Lletí (2014), hi ha a la Ribera, una séquia que passa pels termes de Riola, Fortaleny, Corbera i Polinyà de Xúquer i que també rep dos noms, séquia Major de Corbera o séquia dels Quatre Pobles: «En l’actualitat, és coneguda amb el nom de “séquia dels Quatre Pobles”, en clara al·lusió a les localitats que reguen d’aquesta. Però el seu nom oficial, del qual no sempre es fa ús, és el de sèquia [sic] Major de l’extingida Vila i Honor de Corbera.»
Els diccionaris no arrepleguen encara esta adaptació de l’anglés stalk. La forma adaptada estalquejar es pot localitzar en diverses obres publicades en paper, aixina que, si es consolida l’ús del verb en la xarxa, és possible que arribe a entrar com a fitxa del Cercaterm (consulta: 06.03.2025), on encara no l’han inclosa clarament, tot i que Míriam Martí (01.02.2019, «En Primera Persona: Míriam Martín, lingüista de l’Optimot») va deixar una pinzellada sobre una innovació relacionada amb este verb:
Els límits de lèxic general o especialitzat no sempre són clars, perquè hi ha termes que s’han popularitzat i passen a formar part de l’ús quotidià o de l’argot dels joves (per exemple: stalker és un assetjador, però en l’argot juvenil de xarxes és un espieta, un tafaner).
Mentrestant, podem localitzar el verb stalkejar/estalquejar en Petem-ho! de Mas Carvioto, Soler Mañé i Viladomat Monterde (2023) on el definixen a partir dels conceptes assetjar i dotorejar afegint algun matís:
[…] semànticament és un mot interessant, perquè el significat original de assetjar o sotjar, a diferència de l’anglès, va quedar circumscrit, de bon principi, sobretot a l’àmbit de les noves tecnologies (que ja no són tan noves) per referir-se a la idea de tafanejar algú a les xarxes socials, és a dir, per exemple, repassar de dalt a baix el perfil d’Instagram d’una persona, o les piulades que ha fet a Twitter, per saber-ho absolutament tot i obtenir el màxim d’informació sobre l’individu en qüestió, però sempre (molt important) sense deixar cap rastre.
El web Comhodiria.cat (consulta: 11.03.2025) conté per ara només les formes stalker i stalkejar («Data de l’entrada: 08-11-2019»):
stalker
Persona que es dedica a espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials. No el segueixo, però cada dia miro si ha penjat alguna foto: soc una mica stalker!
stalkejar
tr. Espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials. Quan el vaig conèixer li vaig stalkejar l’Instagram i vaig veure que juga a handbol.
En l’Ésadir sí que han fet ja la fitxa en el sentit exposat:
estalquejar
Lleng. col·loquial.
Adaptació de l’anglès to stalk.
En argot, espiar o tafanejar l’activitat d’algú a les xarxes socials per obtenir informació sobre la seva vida personal, aficions, relacions, etc. He estalquejat el meu crush a Instagram
Un poc més de documentació impresa:
Robert Eaglestone (2020; traducció d’Octavi Gil Pujol): La literatura. Per què és important
Marta Pontnou i Farré (2021): Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle xxi
Darcie Little Badger (2024; traducció d’Elena Ordeig Vila): Elatsoe
Arià Paco Abenoza (2025): Teoria del joc
Probablement, a més de l’antiguitat del terme (2019), l’acceptació en la llengua escrita, en els repertoris lèxics dels mitjans i per persones no tan jóvens, deu ser un avís de la caducitat del terme en els registres argòtics juvenils, que ara podria tendir a desaparéixer o a consolidar-se en el registre col·loquial general.
Tenint en compte el valor de veracitat que atorguem a l’escriptura, podem pensar que la creació expressiva fer parapeu tindrà més fortuna que si s’haguera quedat com a argot per a iniciats, que és el que degué ser en algun temps, al costat de posar peu fiter, expressions que van rebre la funció de calcar l’hacer hincapié castellà.
Amb el significat ‘fer èmfasi, recalcar, insistir, subratllar, posar l’accent’, reig2 va incorporar la suposada locució fer parapeu*, indocumentada i inaudita en aquell moment, excepte en possibles converses de bar que fan broma sobre la possibilitat de traduir més o menys literalment qualsevol cosa del castellà-espanyol al valencià-català, com seria el cas de fer-ho equivalent del hacer hincapié espanyol, que algunes vegades hem sentit, en versió particular d’algun diputat valencià: fer hincapeu*.
El mateix Eugeni Reig va comentar (juliol del 2005):
Això de «fer parapeu» no ho tinc ben documentat. Ho deia un company meu de carrera que era de la Safor, però ni recorde com li deien ni recorde exactament quin era el seu poble. Algú em digué que això també ho deia Francesc Ferrer Pastor, però en el seu Diccionari general no hi és i a ell, per desgràcia, no puc preguntar-li-ho perquè ja ha mort.
De fet, la seua consulta a la llista Zèfir (març 2002) va rebre una resposta negativa de Josep Agustí (Horta):
«Fer parapeu» em resultava desconeguda.
Fins fa poc —ara ja no (setembre del 2005)—, podíem trobar un ús d’esta fórmula a la xarxa en una acta del Gremi de Campaners de València. Tanmateix, l’autor de l’acta ha decidit esmenar-ho, després de consultar l’avl, on no li han pogut validar l’expressió, sinó tot el contrari:
Diuen que «fer parapeu» seria més bé una adaptació per a evitar la malsonant «fer hincapeu», que seria ridícula.»
El cas és que l’autor de l’acta, amb molt bon sentit —i estil de redacció—, havia agafat l’expressió d’una veu suposadament autoritzada:
No és una expressió que utilitzem els campaners, sinó una expressió que jo havia sentit a una persona que considere que té un valencià més que correcte i que, pensava, és correcta.
En este cas, podem constatar que les veus autoritzades també fan broma de tant en tant o es deixen dur pel joc de la traducció literal. Estic segur que Eugeni Reig esmenarà la fitxa del seu llibre —o, si és el cas, la completarà i confirmarà amb més documentació.
Un carrusel, fotografiat per Eugène Atget (1923).W/ Internet Archive.
La paraula carrusel apareix en el dnv:
carrusel 1.m. ESPECT. Espectacle eqüestre que consistix en una sèrie d’exercicis d’exhibició executats per una formació de genets, generalment disposats en cercle. 2.m. JOCS Cavallets 9. 3.m. Successió ràpida de persones o fets en l’espai o en el temps. 4.m. INFORM. Element d’una pàgina web en el qual es mostren cíclicament imatges o text que es vol destacar. 5.carrusel esportium. AUDIOVIS. En ràdio i televisió, conjunt de connexions amb diversos llocs on es disputen competicions esportives simultànies durant una retransmissió.
Fa uns anys, el company Àngel Alexandre mos va assenyalar una curiositat (Migjorn, 04.10.2006 dc.):
Ahir em va sorprendre veure diferents grafies per a esta paraula:
Diccionari valencià (Bromera), diccionari del Salt: carrussel.
Termcat: carrusel.
Gran diccionari de la llengua catalana: carrousel* (amb la indicació d’estrangerisme no adaptat [*]).
diec: no l’arreplega.
Nota fdt. El gdlc ha adoptat la grafia carrusel; el diec continua sense donar entrada a esta paraula (consulta: 03.03.2025).
El gd62 també entrava aleshores la forma carrusel. Per contra, la qüestió de la esse sonora o sorda no tenia a vore amb els valencians (encara el que el diccionari del Salt 2.0 haja escrit —considerem que erròniament— *carrussel), com es pot comprovar en el pdl-iec, on la paraula apareix documentada una cinquantena de vegades amb formes diverses. Tenint en compte l’origen francés, la forma havia de ser la que indicaven el Termcat i el gd62.
Quant a l’etimologia, el tlf dona (s. v. carrousel):
Empr. au napolitain carusello (ital. carosello) «sorte de jeu» (ca 1580, Sassetti ds batt.) du nom des balles de craie [en forme de têtes] (en napolitain carus(i)ello, -i «tire-lire de craie en forme de tête», dér. de caruso «tête rasée», v. dei)
El verb amanéixer en el Tresor del valencià meridional.
Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):
amanéixer v. intr. Aparéixer, fer-se visible.
El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:
amanéixer
v. intr. Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.
El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):
Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»
Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).
Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.
Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi en l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):
amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.
L’eixida del sol
Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.
Imatge d’un documental de TVE sobre els recopilatoris musicals Megamix. / TVE.
La paraula mix ‘mescla, combinació’ és un terme anglés que s’utilitzava inicialment en el camp de la música i que s’ha estés a altres àmbits. No apareix en els diccionaris, però sí que el trobem en el Vocabulari de la música de l’AVL (2018), on apareix marcada com a terme anglés:
mix[angl.]
m. Disc que conté una mescla de diferents músiques o cançons, generalment ballables.
• cast.mix.
• angl.mix.
A més, el Diccionari normatiu valencià inclou el terme anglés remix:
remix [remíks]
[angl.] m. MÚS. Mescla alternativa d’una cançó en un estudi de so per a modificar el seu aspecte sonor o millorar la qualitat sonora, sovint amb la incorporació de ritmes i efectes nous.
A pesar de les vaciŀlacions inicials, les publicacions periòdiques han anat incorporant mix com a terme valencià-català —no l’estan marcant com a estrangerisme—, aixina que probablement acabarà sent adoptat pels diccionaris generals, on tindrem aleshores dos mix escrits igual amb pronúncies diferents per a cada significat: mix [míʃ] ‘gat’ / mix [míks] ‘barreja’.
El terme mix en el Cercaterm
El Cercaterm ja va normalitzar l’any 1998 el terme mix de comunicació, terme que ha segut incorporat pel gd62 pel gdlc (consulta: 25.02.2023).
Posteriorment, el Cercaterm (17.01.2025), mos escriu que, seguint els seus criteris d’elaboració de les fitxes, han de considerar que la pronúncia anglesa [‘miks] és també catalana (podem pensar en fix, afix, sufix i més casos). Per tant, no marcaran eixa paraula com a anglicisme, a pesar que continue sent una grafia confusa quant a la pronúncia. És un aspecte de l’ortografia que no està ben resolt.
Imatge de l’inici del barranc de Possalet als termes de Xest i Loriguilla. / Nomenclàtor Toponímic Valencià.
El topònim Possalet correspon al nom d’un barranc dels termes Riba-roja i Quart de Poblet. El barranc de Possalet continua cap a l’est i es convertix en el barranc de la Saleta quan passa per Aldaia i Alaquàs. L’origen del barranc és el barranco de Pozalet, denominació que rep a Xest i Loriguilla (segons una informació d’Aigües-Vives Pérez Piquer, 21.09.2001), on hi ha la partida Pozalet, sense article en cap dels usos, segons les dades del nomenclàtor (consulta: 06.02.2025).
